Ja sé que de vegades és difícil haver d'escriure i, encara més, d'un manera pública. Però d'això és el que es tracta. Una bona manera d'aprendre i millorar és llegir els "mestres". Un dels blocs que més m'agraden és el "Centpeus", sobretot per la manera didàctica i amena d'introduir temes de divulgació científica. Acaba d'eixir un article sobre el Kilimanjaro i el canvi climàtic, amb el títol, "la fi d'un simbol". A continuació el transcric. Llegiu-lo i preneu-lo com a model dels vostres escrits.
El seu nom està inevitablement lligat amb imatges de vida salvatge i amb novel·les de Hemingway. El Kilimanjaro, la muntanya africana per excel·lència, és d’una bellesa hipnòtica quan la mires des de la sabana de Kenya. És màgic admirar les neus perpetues cobrint la gran explanada del cim com a fantàstic horitzó per les imatges d’elefants, zebres i nyus que es mouen per la zona d’Amboseli. Si algun dia en teniu ocasió no us ho deixeu perdre.
Però, a més, mireu de fer-ho aviat. Aquest paisatge tant i tant característic sembla que té els dies comptats per causa, com no, de l’escalfament global. Tot i que les geleres del Kilimanjaro no eren desbordants com les alpines o les de l’Himàlaia, porten allà fa, al menys, onze mil anys. El motiu és l’altura de la muntanya. Més de cinc mil metres (de fet, quasi sis mil) que no està gens malament. Més alta que el Mont Blanc.
Que la gelera anava fent-se més i més petita es venia observant fa temps. Comparar les fotos de l'any 1993 amb les del 2000 és espectacular i alhora depriment. Les dades de l’any 1900 indiquen que la zona coberta pel gel era de dotze quilòmetres quadrats. Avui en dia en resten únicament dos. I el ritme de desgel cada vegada és més ràpid. Durant la primera meitat del segle XX retrocedia a ritme d’un 1 % anual. Però últimament ja va a gairebé el 3 % anual. El resultat és que on hi havia geleres eternes, ara hi ha terra erma.
Per desgràcia, aquesta muntanya no és una excepció. Simplement és la més característica d’Àfrica. Però el destí de les masses de gel d’aquell continent segueix un ritme semblant. D’Àfrica i de la resta del planeta.
Potser que aquesta desaparició generi algun canvi en el clima i el comportament de les aigües i la pluja de la regió. En tot cas, sospito que serà de menor intensitat que els induïts per l’acció directa dels humans.
El Kilimanjaro és especial pel seu simbolisme i pel misticisme que l’envolta. A la famosa novel·la “Les neus del Kilimanjaro” Hemingwai comença escrivint:
"El Kilimanjaro és una muntanya coberta de neu de 5.895 metres d'alçada, i diuen que és la més alta d'Àfrica. El seu nom és, en massai, «Ngáje Ngai», «la Casa de Déu». A prop del cim es troba l'esquelet sec i gelat d'un lleopard, i ningú ha pogut explicar mai què estava buscant el lleopard per aquelles altures”.
D’aquest lleopard mai he sabut si va ser real o una simple llegenda, encara que he vist alguna foto que suggereix que si que va existir. De totes maneres més enllà d’un animal mort, ha esdevingut un símbol del misteri d’Àfrica. Que hi feia un lleopard allà dalt? Hi ha moltes coses que no podrem entendre mai i això ens fa sentir més humans. I amb la desaparició de les neus del Kilimanjaro també perdrem part de la màgia que aquest món ens ofereix.
A les geleres del “Kili” li queden menys de vint anys. El compte enrere s’acaba ràpidament i com que tinc seriosos dubtes que podem aturar el rellotge, simplement queda aconsellar que ho visiteu si podeu. Al menys podreu dir que vosaltres les vàreu veure abans que es convertissin en un record d’allò que vàrem tenir i vàrem deixar perdre.
