Quequicom: La diabetes

 

Diabetis: quan el dolç amarga

"Quèquicom" dedica el capítol a la diabetis, una malaltia que afecta milions de persones. Però no tots els afectats ho saben, perquè aquesta malaltia no acostuma a donar símptomes fins que ja està avançada.

Tinc la regla.... o no

En aquest episodi del programa de TV3 QUEQUICOM podreu aprendre moltes coses al voltant de la menstruació. 

Tres generacions de dones d’una mateixa família expliquen la seva primera menstruació. Odiada o desitjada, és un semàfor de fertilitat que desapareix amb la menopausa. 

La regla sovint es viu amb dolors, avorriment o indiferència. Però ja no és un secret. Donem les claus per reconèixer quan s’està ovulant. I això només passa entre 24 i 48 hores al mes. Perquè a diferència de la majoria de femelles del regne animal, la de les humanes és aparentment oculta. Però es pot aprendre a identificar. Fins i tot, hi ha estudis científics que demostren que les dones estan més boniques i tenen més desig sexual en els dies de l’ovulació. Aquesta qüestió l’aborda en Pere Estupinyà, bioquímic i divulgador científic, en el seu llibre S=EX2 . I tant la Montse Roura, empresària i fundadora d’Ella y el abanico, com l’actriu Mercè Espelleta i la Begoña Torres, taxista, parlen de la seva experiència amb la menopausa. Una etapa que també es viu com una alliberació o un torment. Però, sempre, amb un ventall a la mà. 

Què és la menstruació?

L’aparell reproductor femení està format per dos ovaris, dins de dels quals trobem fol•licles immadurs que contenen un òvul cadascú. Cada dona neix amb un nombre determinat d’òvuls, més dels que podrà necessitar al llarg de la seva vida. Els ovaris es comuniquen amb l’úter a través de les trompes de Fal•lopi. A les parets de l’úter cada mes es crea un endometri, un teixit tou que recobreix les parets. L’endometri és com el “niu” on s’instal•larà l’òvul fecundat i creixerà l’embrió. Si no hi ha fecundació aquest “niu” serà eliminat, es tanquen els vasos sanguinis i l’endometri es desprèn i es disgrega. Aixó és el flux menstrual. No és una hemorràgia, sinó les restes de l’endometri, com és un teixit molt irrigat conté molts glòbuls vermells i té aquest to vermellós.Cada cicle menstrual dura aproximadament uns 28 dies de mitjana, pot durar una mica menys o una mica més. A principi del cicle en un des dos ovaris comença un activitat frenètica, una vintena de fol•licles comença a madurar i a créixer. Paral•lelament, a l’úter comença a construir-se, poc a poc, un nou endometri. Passats uns dies, els fol•licles han crescut suficient, però només un ha madurat completament. Aquest acabarà alliberant un òvul madur. És el que s’anomena ovulació. La ovulació acostuma a ser 14 dies després de l’inici de l’última regla. L’òvul madur comença a viatjar per les trompes de Fal•lopi i si es troba amb els espermatozoides pot haver-hi embaràs. Però si no el fecunden tornarà a venir la regla i començarà un nou període.El cicle hormonalDurant el cicle menstrual passen dues coses alhora, l’inici de l’aparició del flux menstrual i l’inici de maduració d’alguns fol•licles que contenen òvuls. A mida que els fol•licles van creixent es genera una gran quantitat de l’hormona esteroïdals, l’estrogen. Les hormones son un sistema molt eficaç de comunicació. Però son un missatger químic que viatja per la sang, i per tan no és un missatge secret i tot l’organisme se n’assabenta i això té conseqüències. Per exemple l’estrogen es l’encarregat de fer créixer l’endometri, però també ajuda a la formació de col•lagen, estimula la pigmentació de la pell, distribueix el greix corporal... I la seva disminució pot produir canvis d’humor, irritabilitat o abatiment. Aquest possibles efectes depenen molt de cada dona.A partir d’un determinat moment els fol•licles fabriquen inhibina, una altra hormona. La inhibina s’encarrega de frenar el creixement dels fol•licles. Assistint a una “guerra entre fol•licles”, al final només en quedarà un. Com que hi ha menys fol•licles madurant hi ha una gran baixada d’estrogen i de inhibina. Aquesta baixada es detectada per la hipòfisi, aquest òrgan es troba a al base del crani i és molt petit. Quan es detecta aquesta baixada aboca a la sang l’hormona Luteizant. Aquesta hormona provoca que el fol•licle s’obri i deixi sortir l’òvul. A més els fol•licle canvia d’estructura i es transforma en una glàndula amorfa, anomenada cos luti. El cos luti fabrica estrogen, però menys, la principal hormona que fabrica és la progesterona. Aquesta hormona provoca que l’endometri creixi i creixi. A més provoca que el moc uterí es faci més espès per taponar l’úter i evitar el pas de gèrmens; finalment també inhibeix la maduració fol•licular, ja que hi ha un òvul madur esperant ser fecundat. El cos luti es va extingint i desapareix als 12 dies. Quan desapareix el cos luti i baixa la quantitat d’estrogen i progesterona, la baixada provoca la degradació i caiguda de l’endometri. La hipòfisi detecta la baixada dels nivells d’estrogen i es posa a fabricar FSH, una hormona estimulant dels fol•licles i provocarà que una vintena de fol•licles comencin a madurar, començant de nou un altre cicle.

adolescència / tres14

De bon segur us interessarà el tema i us ajudarà a conèixer-vos millor. El sempre interessant programa tres14 de TVE1 us aclarirà moltes coses. Si voleu saber-ne més, hi teniu molts enllaços per obrir. Esteu invitats a escriure al vostre bloc les vostres reflexions.

adolescencia / tres14

• ¿cuáles son los falsos mitos de la adolescencia?
• ¿la adolescencia es inevitable?
• ¿qué seríamos sin adolescencia?

Emisión, domingo 2 de enero 2011 

Hubo una época en la que dábamos un salto directo de la infancia a la edad adulta. De los juguetes pasábamos al trabajo y a la hipoteca. Nos perdíamos la música, el baile y la diversión. Nuestro cuerpo cambiaba, pero a nadie parecía importarle. En 1904 el psicólogo americano Stanley Hall publicó un artículo llamado “Adolescencia” y así se empezó a reconocer una nueva etapa de la vida, que aún nos cuesta definir y entender. Cambia nuestro cuerpo pero también nuestro lugar en la sociedad. Y en el proceso parece que estemos en tierra de nadie. Por eso, para estudiar a los adolescentes no basta con la medicina y la biología. Antropólogos y sociólogos también ayudan a entender esta etapa de la vida en la que todo parece empezar a cambiar. Michel Fize y Carles Feixa creen que en la adolescencia tenemos más potencialidades y somos más inteligentes. Otros como el pediatra Santiago García-Tornel y el catedrático en Pediatría Antonio Carrascosa analizan los comportamientos y los inevitables cambios físicos de esta etapa de la vida. tres14 habla con ellos para saber ¿cuáles son los falsos mitos de la adolescencia? ¿la adolescencia es inevitable? ¿qué seríamos sin adolescencia?

Y además en este programa hablamos de:
tormenta adolescente; cuerpo efervescente; ¿cuándo surgió el periodo adolescente?; ¿qué diferencia un cerebro adolescente?; ¿la adolescencia es sólo humana?; ¿por qué los adolescentes son temerarios?; ¿por qué los adolescentes tienen cambios de humor?; el sms; indestructible adolescente.

Links Adolescencia

http://www.muyinteresante.es/las-10-claves-de-la-adolescencia
En Muy Interesante publican Las 10 claves de la adolescencia. Psicólogos y sociólogos investigan si su comportamiento obedece a un rito social o se debe a un cúmulo de factores biológicos.

http://www.investigacionyciencia.es/03063988000590/El_cerebro_adolescente.htm
En la revista Investigación y Ciencia publican El cerebro adolescente. Los adolescentes muestran poco juicio en situaciones arriesgadas. Pensar de forma menos lógica podría dar mejores resultados.

http://www.elmundo.es/elmundosalud/2010/10/22/psiquiatriainfantil/1287758911.html
En la web del diario El Mundo publican El cerebro juvenil se vuelve insensible a la violencia. Según un estudio, una sobredosis de escenas brutales lleva a los adolescentes a insensibilizarse ante ellas.

http://www.tendencias21.net/Descubren-por-que-a-los-adolescentes-les-cuesta-concentrarse_a4518.html
En la web de Tendencias21 publican Descubren por qué a los adolescentes les cuesta concentrarse. El cerebro no termina de desarrollarse hasta avanzada la veintena, mucho después de lo que se creía.

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/minutos/medir/madurez/cerebral/elpepusoc/20100910elpepusoc_8/Tes
En la web de El País publican Cinco minutos para medir la madurez cerebral. Las conexiones neuronales muestran el paso de la infancia y la adolescencia a la edad adulta y se observan mediante un escáner.

http://www.madrimasd.org/noticias/ninos-espanoles-llegan-adolescencia/44555
En la web de mi+d publican Los niños españoles llegan antes a la adolescencia. Antes jugaban con muñecas y coches. Ahora viven por les encantan los programas de televisión de adultos y quieren vestirse como mayores.

http://psiquiatria.diariomedico.com/2010/11/16/area-cientifica/especialidades/psiquiatria/botellon-adolescente-eleva-riesgo-de-depresion
En el portal de Diario Médico se puede leer la noticia El 'botellón' adolescente eleva el riesgo de depresión. El consumo excesivo de alcohol en la adolescencia podría aumentar el riesgo de trastornos del estado anímico.

Nous raps al voltant de biologia

Una altra manera de repassar el que anem aprenent. Espere que us agrade i  que pugueu seguir els subtítuls.

Amb música country

i amb ritmes llatins

Rock&roll 

Sang a les venes. Vídeo QUEQUICOM

 Episodi  del 05/06/2013 del programa de TV3 QUEQUICOM

La sang tan sols ocupa uns 5 litres, però és un sistema molt organitzat que distribueix tot allò necessari per al cos (oxigen i nutrients) i en recull els residus. Tant sols els eritròcits, les cèl•lules transportadores de l’oxigen, són més de 25 bilions i es van canviant cada 4 mesos. 
A diferència d’antibiòtics, analgèsics, o hormones com la insulina o el cortisol, la sang humana no es pot fabricar. 

La pressió arterial
Tots ens hem mesurat la pressió sanguínia alguna vegada, però, què signifiquen les dues xifres que ens dóna el metge? 
A plató, Jaume Vilalta compara el sistema vascular amb un circuit de fontaneria, les canonades serien les venes i artèries i el líquid que viatja pel seu interior, la sang. Aquest sistema vascular té una pressió més elevada que l’atmosfèrica, si no quan ens féssim un tall la sang no sortiria i entrarien aire i microorganismes de l’exterior. Aquesta és la pressió del circuit sanguini en repòs i correspon a la segona xifra que ens dóna el metge. 
Però la nostra sang mai està quieta, el cor és una bomba que la impulsa a través del circuit. El cor té dos moviments, la contracció s’anomena sístole i la relaxació, diàstole. La sístole permet augmentar la pressió local, gràcies a ella la sang circula i la pressió va disminuint fins a la següent contracció. Aquesta pressió sistòlica és la primera que ens diu el metge, i representa la pressió màxima del circuit. 
Molts dels problemes arterials són conseqüència d’un augment (hipertensió) o una disminució (hipotensió) de la pressió sistòlica.

Els grups sanguinis
Una transfusió sanguínia és una pràctica mèdica habitual, però delicada a causa dels grups sanguinis. Els grups sanguinis, els determinen els tipus de molècules presents a la membrana dels glòbuls vermells (eritròcits), que a banda d’altres funcions, actuen com antígens dels sistema immunològic. Actualment es coneixen 32 grups diferents, el més conegut i l’únic que presenta anticossos congènits és el sistema AB0. Cada persona presenta un antigen o identificador diferent que pot ser A, B, AB o 0 (zero o O) i els seus corresponents anticossos. Així, doncs, les persones amb una sang A presenten anticossos contra la B. Les de sang B tenen anticossos contra la A. Les de sang AB no tenen cap tipus d’anticòs i finalment les de sang 0 presenten anticossos contra A i B. Aquesta característica és molt important a l’hora de donar sang. Les persones del grup AB poden rebre sang de qualsevol grup perquè no presenten cap tipus d’anticòs (receptors universals) i les persones del grup 0 poden donar sang a qualsevol grup, perquè no existeixen anticossos contra 0 (donants universals).
Aquest sistema és complica quan hem patit una primera transfusió, ja que en entrar en contacte amb una sang diferent, és possible que haguem desenvolupat anticossos específics contra algun dels altres 31 grups sanguinis restants. A partir d’aleshores, en segones o terceres transfusions, podríem manifestar reaccions de rebuig.

La sang

Ací teniu  elvideo del Programa de RTVE,  Tres14  que va dedicar a la sang,.,

La Sang. Tres14. from Rafa Mollà on Vimeo.

A continuació teniu un video sobre la determinació de grups sanguinis feta pels alumnes de l'IES Politècnic de Castelló.

Pràctica Grups Sanguinis.IES POLITÈCNIC 2010 from Rafa Mollà on Vimeo.

Vídeo. Històries del cos humà: sota pressió ACTIVITAT VOLUNTÀRIA

Anem a treballar el tema dels hàbits saludables de l'aparell circulatori amb un vídeo d'uns 20 minuts que ens parla de l'infart de miocardi. Es tracta d'una activitat voluntària. Podeu veure el vídeo en casa i fer un treball escrit que després presentareu al professor.

 Cal visionar fins al minut 24, quan acaba l'episodi.

Després d'haver vist aquest video, contesta de forma raonada les qüestions que se't fan. La major part de la informació la tens al video (no cal copiar el que diuen, sinó ser capaç d'explicar-ho amb les teues paraules); recorda que també pots investigar per internet.

QÜESTIONARI

1. Quin és el teixit bàsic que forma el cor? Quina és la seua principal propietat?
2. Les cèl·lules del cor també necessiten nutrients i oxigen. Quines són les estructures  de l'aparell circulatori responsables d'això?
3. Què és el colesterol? Investiga quina és la funció que té aquesta molècula al nostre cos. Si el colesterol és una substància imprescindible per al nostre cos, on està el problema?
4. Què són les plaques de colesterol? Quin greu problema poden causar?
5. Quin és l'origen del batec cardíac? Per què diu el vídeo que el cor té un marcapassos natural? Què fa que augmente o disminuïsca la seua velocitat?
6. Quins són els símptomes que ens podem fer pensar que comencem a patir un infart de miocardi?
7. Explica amb les teues pròpies paraules què és  un infart de miocardi. Enumera quines conseqüències pot tenir per a la  nostra supervivència.
8. Com respon el nostre cos, de forma natural, davant l'aparició d'un infart de miocardi ?
9. Què fan els metges a l'hospital per guarir John?
10. Què és la fibrilació ventricular? Com solucionen els metges aquest efecte secindari de l'infart?
11. Quins hàbits de vida no cardiosaludable apareixen al vídeo? Com haurà de canviar John la seua vida en el futur?
12. Fes un resum de 15-20 línies on es reflectisca el que has aprés amb el visionat d'aquest vídeo.

Un dels experiments més importants del segle XX

Stanley Miller i l'origen de la química prebiòtica

per Jeffrey L. Bada

L'experiència de Miller la teniu al minut 47:30. Són uns pocs minuts, però quins minuts.... La resta del capítol és increïble i us recomane veure'l. Un dels documentals de Biologia que més m'ha agradat en els molts anys que impartisc classes i això que ja tens anys i Carl Sagan ja fa molts anys que ja no està entre nosaltres

A la tardor de 1952, un professor i premi Nobel de seixanta anys, Harold C. Urey, i un estudiant de postgrau de 22, Stanley L. Miller, es van asseure en un despatx del Departament de Química de la Universitat de Chicago per discutir com podrien simular les condicions i reaccions que van produir els compostos orgànics de la Terra primitiva. Una conferència d'Urey a la tardor de 1951 va estimular l'interès de Miller per una qüestió que durant molt de temps s'havia considerat inextricable: com es va originar la vida a la Terra a partir de matèria inanimada. Després d'esperar quasi un any, Miller va aconseguir finalment reunir el valor per a acostar-se a Urey i preguntar-li sobre la possibilitat de realitzar un experiment per verificar les idees d'Urey sobre la creació dels compostos orgànics en la Terra primerenca. Després d'una certa vacil·lació, Urey va accedir a permetre a Miller dur a terme l'experiment, sempre que obtinguera resultats en sis mesos que suggeriren que valia la pena continuar-lo. El problema que ocupava la seua atenció en la reunió de 1952 era com crear un experiment que poguera demostrar com es podrien haver produït alguns dels compostos orgànics essencials que es pensa que van ser importants per a l'origen de la vida (Bada i Lazcano, 2012).

MODELANT LA TERRA PRIMIGÈNIA AL LABORATORI

Urey i Miller van reconèixer que en els processos químics generals que ocorren en la superfície de la Terra participaven tres components generals: l'energia, l'atmosfera i els oceans. Però, com es podria simular la interacció d'aquests components en un experiment de laboratori? Es pensava que es podien utilitzar diversos tipus d'energia, incloent-hi la radiació còsmica i ultraviolada, la desintegració radioactiva, la calor i les descàrregues elèctriques. Es van adonar que un problema amb l'ús de la radiació i la calor com a fonts d'energia era que resultaven massa energètiques i probablement destruirien qualsevol compost orgànic al mateix ritme que se sintetitzaven. Per tant, van decidir centrar-se en les descàrregues elèctriques com a font d'energia per al seu experiment. 

Els químics havien estat experimentant amb espurnes elèctriques en mescles de gasos des del treball pioner de Lord Cavendish en el segle xviii, que va demostrar que l'acció d'una descàrrega elèctrica resultava en la producció d'àcid nitrós (Cavendish, 1788). Durant el segle xix es va produir una investigació extensa de la síntesi de compostos orgànics simples usant una varietat de condicions. El 1913 Walther Löb va aconseguir sintetitzar un aminoàcid simple, la glicina, mitjançant l'exposició de formamida humida a una descàrrega elèctrica silenciosa i a llum ultraviolada (Löb, 1913). No obstant això, sembla que ningú havia pensat de quina manera podrien relacionar-se aquests experiments amb la síntesi prebiòtica (abans de la biologia) i l'origen de la vida. 

Probablement les descàrregues elèctriques eren comunes en les etapes primerenques de la Terra. L'atmosfera devia estar sotmesa a una gran quantitat de raigs amb efecte corona. Els raigs també devien estar associats amb les erupcions volcàniques, que també van ser comunes en la Terra primitiva. Al laboratori, amb una simple bobina comercial de Tesla es pot reproduir fàcilment una descàrrega que simule aquests processos. 

A la Terra moderna, una de les principals característiques de la interacció atmosfera-oceà és l'evaporació de l'aigua i la condensació en l'atmosfera en forma de precipitació. A la Terra actual la precipitació que cau al continent torna als oceans mitjançant les aportacions dels rius. En una mitjana global, els rius descarreguen aproximadament 4,2 × 10¹⁶ litres per any en els oceans (Fekete, Vörörsmarty i Grabs, 2002). Com que els oceans de la Terra contenen 1,3 × 10²¹litres d'aigua, això vol dir que l'aportació d'aigua dels rius és la de la totalitat dels oceans en només uns 30.000 anys. 

A la Terra primerenca probablement hi havia menys continents de grans dimensions i les úniques àrees de terra exposades sobre l'oceà eren illes relativament petites. Per tant, l'aportació d'aigua fluvial no podria haver estat un component important del cicle de l'aigua. Més aviat la forma dominant perquè l'aigua que s'evaporava de l'oceà hi tornara devia ser la precipitació directa sobre la seua superfície. 

Per a modelar aquests processos generals Urey i Miller van dissenyar un aparell de vidre que incloïa un matràs d'aigua connectat a un altre matràs més gran amb elèctrodes que proporcionaven energia per descàrrega elèctrica (figura 1). El matràs d'aigua es podia escalfar per replicar l'evaporació. També hi havia un altre connector entre els dos matrassos en què un condensador actuava sobre l'aigua en estat gasós i la tornava al matràs d'aigua, simulant la precipitació. L'aparell es va evacuar primer per eliminar qualsevol traça d'aire (l'oxigen podia provocar una explosió) i després se li va afegir una mescla de gasos. Urey suggeria que l'atmosfera primitiva estava composta de gasos reductors com l'hidrogen, el metà i l'amoníac. Per tant, quan es van realitzar els primers experiments, es va utilitzar aquesta mescla de gasos. 

EL NAIXEMENT DE LA QUÍMICA PREBIÒTICA

Els primers resultats van ser espectaculars! Poc després que començara la descàrrega entre els elèctrodes gràcies a la bobina de Tesla, les superfícies del vidre i l'aigua de l'aparell es van tornar marrons (figura 1). Després de sis dies, tot estava cobert d'un material fosc i viscós d'aspecte oliós. Òbviament, s'havia produït algun tipus de reacció química. Miller va interrompre de seguida l'experiment per a determinar quins gasos quedaven en el matràs. A més dels gasos inicials, hidrogen, metà i amoníac, després de la descàrrega hi havia monòxid de carboni i nitrogen. Basant-se en les quantitats finals de metà més monòxid de carboni i en les quantitats inicials de metà, Miller va estimar que un 50-60 % del carboni present originàriament com a metà s'havia convertit en compostos orgànics, la immensa majoria dels quals eren materials polimèrics complexos (Miller, 1955). 

Tot seguit, Miller va analitzar la solució aquosa i va realitzar alguns tests senzills per detectar alguns compostos orgànics específics. Va detectar-hi aminoàcids com la glicina, l'alanina, β-alanina i l'àcid α-aminobutíric, així com àcid fòrmic, àcid glicòlic, àcid làctic, àcid acètic i àcid propiònic. L'experiment va ser, per tant, el primer a demostrar que els compostos orgànics associats amb la bioquímica es podien simular sota les condicions possibles de la Terra primigènia. El primer article es va publicar en Science el 15 de maig de 1953 (Miller, 1953). Els mitjans de comunicació es van fer eco de la publicació i Miller es va fer mundialment famós¹. Acabava de complir 23 anys. Resulta interessant d'aquesta reconeguda publicació que Miller hi apareguera com l'únic autor. Urey li va dir a Miller quan es va presentar el document que volia que fóra l'únic autor. Pensava que, si apareixia com a coautor, tothom li atorgaria a ell tot el crèdit. 

Miller es va disposar llavors a caracteritzar millor els diferents compostos sintetitzats en l'experiment. Va provar altres variacions del disseny original de l'aparell, així com diferents quantitats relatives de gasos. En total, Miller va informar de més de 20 compostos diferents sintetitzats en l'experiment. Miller també es va adonar que l'aminoàcid es formava per la síntesi de Strecker, coneguda des de feia cent anys (Strecker, 1850). En aquesta síntesi es formen reactius com el cianur d'hidrogen (HCN), els aldehids i les cetones en la descàrrega elèctrica. Aquests, en dissoldre's en aigua en presència d'amoníac, reaccionen i produeixen aminoàcids (després d'un parell de passos intermedis). El mateix procés va sintetitzar els hidroxiàcids detectats per Miller. Tot seguit es mostren les seqüències de reacció: 

HCN + Aldehids/Cetones + NH₃ → aminoàcids

HCN + Aldehids/Cetones → hidroxiàcids

Per provar si aquesta seqüència de reacció explicava alguns dels compostos detectats per Miller, va realitzar noves anàlisis de la solució d'aigua (Miller, 1957). Va descobrir que, després de realitzar l'experiment durant 25 hores, el HCN era present en una concentració d'aproximadament 40 μM, els aldehids en 1 μM i el total d'aminoàcids arribava a uns 2 μM. Aquests components no s'havien pogut detectar al principi de l'experiment. A més, la concentració d'amoníac havia disminuït constantment durant l'experiment. Això va proporcionar proves clares que la síntesi de Strecker era, en efecte, el mecanisme per a la síntesi dels aminoàcids en l'experiment. Altres compostos detectats per Miller, com la urea, es podien sintetitzar senzillament a partir d'amoni i cianat (format en la descàrrega elèctrica), una reacció descoberta per Friedrich Wöhler el 1828 (Wöhler, 1828).

La identitat

Episodi del programa tres14 dedicat a la identitat emés en octubre de 2011. Aquest episodi  es centra en la identitat, un enigma al centre de la nostra existència. El nostre ADN juga un paper crucial en qui som. Però, genèticament parlant, els éssers humans som extraordinàriament semblants. El 99,9% dels nostres gens són idèntics. Només un 0,1% és diferent. En el reportatge del programa veurem com identificar gens associats a trets concrets ha estat un dels primers passos de la Ciència per estudiar què ens fa ser éssers individuals. Són els científics Jesús Pujol i Guila Fidel, que expliquen, en el programa, com el cervell humà construeix la identitat de les persones i què és el que passa quan falla, mentre que Manel Esteller, Francesc Calafell i Lourdes Fañanás, desvetllen quin és el paper dels gens en la construcció del jo.

Animacions sobre membranes

CONSTRUCTION OF THE CELL MEMBRANE (TUTORIAL)

ANIMACIÓ MODEL MOSAIC FLUÏD

ANIMACIONS SOBRE MEMBRANES

• nº1  Moviment de lípids i proteïnes en una membrana. [49 kb]
• nº2  Fluidesa de la membrana. [16 kb]
• Transport a través de membranes:
• nº3  Difusió. [7 kb]
• nº4  Uniporte. [21 kb]
• nº5  Simporte. [12 kb]
• nº6  Antiporte (co-transport bidireccional). [18 kb]
• nº7  Osmosi. [121 kb]
• nº8  Canals. [13 kb]
• nº9  ATPasa. [16 kb]
• nº10  Transport actiu secundari. [60 kb]

COTRANSPORT

TRANSPORT REGULAT PER UN LLIGAND

DIFUSIÓ FACILITADA MITJANÇANT PROTEÏNA TRANSPORTADORA

BOMBA NA+/K+

ENDOCITOSI I EXOCITOSI

VÍDEO ENDOCITOSI

tres14 - Herència genètica

tres14 és un interessant programa de TV1. L'episodi que teniu a a continuació tracta sobre genètica. Una altra manera d'aprendre, d'una manera més dinàmica i molt menys acadèmica, però que us donarà la informació necessària per tenir una bona cultura científica.
Esteu invitats a presentar un informe amb les principals idees que heu aprés després de veure el vídeo. Recordeu que no es tracta de copiar dades. Interessa raonar i relacionar el contingut del video i el que estem estudiant en classe. Teniu de temps fins al dia 1 de desembre

El resultat genètic d'un aparellament és molt difícil de predir. Però tot i així ens preguntem per què som com som. Volem saber per què tenim els ulls de l'avi o si determinada malaltia s'hereta. I la resposta a les nostres preguntes està en els gens. Cromosomes, aminoàcids i proteïnes són conceptes que de vegades se'ns barregen al cap, però que estan darrere del que ens fa tan iguals i tan diferents. "Tres 14" ha parlat amb el biòleg Marc Isamat i la seva família, amb la ginecòloga Carmina Comas i amb l'oncòleg Manel Esteller. A ells els preguntem què és l'herència? Sabem per què som com som? ¿Controlarem què li arribem als nostres fills?

Nutrició: buscant l’equilibri

Fa nou anys, en Joel era un nen obès. Va arribar a pesar 95 quilos. Ara que té 18 anys, la reportera Georgina Pujol el retroba per veure com ha evolucionat. En aquest capítol, entenem per què els aliments més greixosos i calòrics, enganxen tant. I per què el sucre és l’enemic més dolç, que fins i tot altera l’estat anímic. Els nens canvien l’entrepà de berenar per brioixeria industrial. I aquest només és un dels motius que fan que a Catalunya, un de cada 4 nens, d’entre 3 i 12 anys, tingui un excés de pes i de greix. 


L’endocrinòloga de la Vall d’Hebron Marian Albisu és qui va tractar en Joel. Ella assegura que tant el sucre com els aliments que són més apetitosos i calòrics “enganxen”. S’han fet experiments científics amb ratolins que demostren que aquestes bestioles són capaces de fer un gran sobreesforç per aconseguir el menjar que els provoca més plaer que no pas l’altre, igual de nutritiu.

La doctora Albisu constata que una de les causes de l’obesitat és el fet d’engolir, en lloc de menjar pausadament, a banda de veure que les famílies ja no segueixen la dieta mediterrània. Al dia, els nens només prenen una peça de fruita. I, en realitat, n’haurien de menjar dues com a mínim. Un altre problema afegit és que se substitueix l’entrepà de l’esmorzar o del berenar per brioixeria industrial. Per als nens és molt més llaminera, però engreixa de manera desmesurada.

Des de la consulta, la doctora Albisu intenta convèncer els nens obesos que es poden aprimar. I que, si segueixen una dieta de manera estricta, en un any poden canviar la seva aparença. I és que a la llarga, l’obesitat pot portar problemes de salut molt greus.

Amb la doctora en bioquímica i especialista en nutrició naturista, Olga Cuevas, descobrim quants grams de sucre té un refresc de taronja o un grapat de llaminadures. El problema de menjar sucre refinat és que no porta totes les fibres, vitamines i minerals que necessitem per metabolitzar-lo adequadament. La doctora Cuevas explica que quan consumim molt de sucre de cop, puja el nivell de glucosa a la sang. Això provoca que la persona, en aquell moment, estigui molt hiperactiva. Però quan l’efecte del sucre baixa, provoca un estat d’apatia. I fa que es vulgui tornar a menjar sucre, per sentir la pujada un altre cop.

La reportera Georgina Pujol ajuda l’odontòloga pediatra Emma Fortea a explicar l’aparell digestiu als nens de primer de Primària de l’escola Turó de Can Mates de Sant Cugat del Vallès. Com que l’aparell digestiu comença a la boca, la mestra del seu fill li demana que els ho expliqui de manera molt gràfica. A banda, també els parla d’on van a parar els nutrients i quins aliments són més profitosos per als ossos, els músculs o els diferents òrgans, com el cervell.

Al plató, el director i presentador del programa, en Jaume Vilalta, demostra que per buscar l’equilibri nutricional, no cal fer equilibris en cada plat. La qüestió és cobrir les necessitat bàsiques i si un dia ens passem de voltes compensar-ho amb una mica de moderació. Bàsicament, per no engreixar-nos, hem de menjar el que gastem o gastar el que mengem.

BBC: the cell

Una sèrie fantàtica de la BBC al voltant de la cèl·lula que us explicà com es va arribar a descobrir tot el que estem estudiant enguany. Si teniu temps, són uns documentals molt recomanables, especialment el primer. Els alumnes de segon, poden aprofitar les vacances de Nadal per visualitzar-los. Com sempre, un resum personal sempre us servirà per a pujar la nota.

Hutton revisited, un treball fet per alumnes de 1 BAT

Els alumnes de Biologia-Geologia de 1 BAT han treballar els continguts apresos durant el primer trimestre a partir de la figura i l'obra de James Hutton, el científic escocés considerat com el pare de la Geologia.

A continuació transcric l'opinió dels alumnes sobre l'activitat: 

James Hutton or Mr. Rock Cycle?

En la clase de Biologia-Geologia de 1^er de Batxiller X es presentà una activitat CLIL tant lúdica com didàctica consistent en una espècie d'homentatge a James Hutton (1726-1797), considerat el pare de la geologia. I tot això en anglés!

 El passat trimestre, com a activitat per finalitzar el tema sobre la geologia vam decidir realitzar una petita representació al voltant de les idees de James Hutton, important geòleg que, amb les seves teories, va esdevindre el pare de la geología moderna.

L’activitat consistia, en la memorització d’unes qüestions, sobre les investigacions de Hutton, al voltant de diversos aspectes de la geologia, que ell va observar d’una forma o altra, i que han resultat a la llarga sumament importants en l’estudi dels cicles geològics, en concret el conegut cicle de les roques. Aquestes preguntes foren formulades pels estudiants de la clase de primer de batxillerat X del IES Vicenta Ferrer Escrivà: Raquel Bosch, Angel Cortell, Marta Jordan, Elena Gomez, Daniel Soriano, Cristian Sales, Celia Sanchez. Sergio Cervera es va encarregar de la introducció a l’activitat, mitjançant una ingeniosa fòrmula que emulava un debat televisiu. Guillermo Nacher i Enrique Font, representaren dos geólegs ficticis anomenats Rick Rock i Frederic Flinstone, respectivament.

Les preguntes tractaven sobre diversos temes, com hem dit abans, que abarcaven desde la formació del sòl, fins al cicle de la roca, passant per curiositats al voltant de l’alçament del terreny front a forces compressives, ela dipòsit de sediments o la formació de roques plutòniques com ara el granit.

L’ activitat fou realitzada en anglés en la seua totalitat. Fou un estímul la presència de dues joves professores britàniques, autores de llibres de text per a secundària d'una coneguda editorial que vingueren a “contemplar l’espectacle”.

Dita representació fou a més, filmada pel mateix professor i posteriorment editada per un dels alumnes, per a la seua futura visualització en la xarxa, esperant que qui ho veja s’anime a provar experiencies didàctiques d’aquest tipus.

Va resultar una activitat d'allò més interessant, que ens va espentar a esforçar-nos en fer-nos entendre en anglés, i va fer-nos sentir còmodes amb  aquest idioma. Va resultar també, obviament, una activitat molt didáctica que ens va ajudar a comprendre un poquet l’evolució que experimenten les ciències, mitjançant l’aportació de grans figures com la de Hutton. Creguem que seria bó que es promogueren aquest tipus d’activitats ja que, és una forma divertida i entretinguda per a alumnes, professors i qualsevol persona que hi participe, tant com per a aprendre i com per a ensenyar, sense cap tipus de pressió, només que la diversió.

Enrique Font, Guillermo Nacher i Sergio Cervera.