24 de maig 2018

Sistema endocrí


1- Sistemes de regulació



El sistema nerviós i el sistema endocrí o hormonal són els encarregats de relacionar l'organisme amb el món exterior, així com de regular l'activitat dels diferents òrgans i aparells que formen el nostre organisme. L'activitat dels animals pluricel·lulars és molt complexa, atesa la varietat de funcions que s'hi realitzen. Tots els animals reben constantment del medi ambient informacions anomenades estímuls que requereixen una resposta per part de l'organisme. Al mateix temps l'organisme pluricel·lular ha de regular l'activitat dels diferents òrgans i aparells que el formen, per a que l'organisme funcione com un tot. Cal mantenir una sèrie de constants en l'organisme com són la temperatura, la pressió sanguínia, la quantitat de glucosa en sang, etc..

La informació del medi ha de ser captada per l'animal; desprès traduïda a un llenguatge fisiològic i, posteriorment, tramesa a un centre nerviós on serà integrada perquè duga a terme la resposta més escaient. La captació dels estímuls ambientals (externs i interns) la realitzen les cèl·lules sensorials (distribuïdes per la pell o formant part dels òrgans dels sentits), les quals tradueixen l'estímul a la forma d'impuls nerviós (variacions del potencial de les membranes cel·lulars. Aquest impuls es transmet a través de les neurones fins a un centre nerviós (encèfal o medul·la espinal)on es produirà la integració de tots els impulsos nerviosos que hi arriben i, finalment, n'eixirà un altre impuls nerviós que transmetrà la resposta més idònia a un òrgan efector que serà l'encarregat d'emetre la resposta. Hi ha dos tipus generals de resposta als estímuls: La resposta motora que comporta un moviment proporcionat pel teixit muscular, i la resposta secretora, que consisteix en la secreció d'una substància per part d'una glàndula.

Funcions del sistema nerviós i hormonal 
- Posar en relació l'organisme amb el medi ambient que l'envolta.
- Regular i harmonitzar el funcionament dels diferents òrgans i aparells.
Podem trobar diferències entre els dos sistemes que participen en les funcions de relació del cos
Activitat
sistema nerviós
sistema hormonal
Velocitat resposta
ràpida
lenta
Durada resposta
transitòria
duradera
Especificitat resposta
Molt específica
Variable, segons les cèl·lules
Capacitat de crear resposta
La posseix
Li manca. Depén del sistema nerviós
Processos que controla
Ràpids
Lents i generalitzats

Hi ha una estreta interrelació entre el sistema hormonal i el nerviós, ja que, en definitiva, la secreció de les hormones es troba sota control dels centres nerviosos. A més a més, es pot observar l'existència d'estructures mixtes com l'hipotàlem, estructura de l'encèfal que a més de les seues funcions nervioses, té una funció endocrina: es tracta d'un conjunt de neurones que produeixen hormones. En l'actualitat no s'acepta el sistema endocrí com un sistema tancat. La semblança funcional i la interrelació amb el sistema nerviós ens permet parlar d'un sistema neuroendocrí.

2. SISTEMA ENDOCRÍ
L'endocrinología és la branca de la ciències biològiques encarregada de l'estudi del sistema hormonal o endocrí. El sistema endocrí no té una localització anatòmica única, sinó que està dispers en tot l'organisme en glàndules endocrines. Aquestes produeixen unes substàncies anomenades hormones, missatgers químics que són vessats directament des de la glàndula a la sang. Una vegada alliberades al medi intern, es dispersen en ell, i a concentracions molt baixes, actuen provocant una resposta fisiològica a certa distància del lloc on s'han segregat. Les hormones, tot i que es desplacen per totes les parts del cos solament afecten a determinats òrgans o cèl·lules diana, a causa de la presència en aquests de receptors específics per a l'hormona. Aquests receptors poden trobar-se en la superfície d'aquestes cèl·lules, o bé en l'interior d'elles.

El sistema endocrí té una manera d'acció característic. En primer lloc perquè actua a concentracions molt baixes (el que fa que les seves accions perduren en el temps). D'altra banda les hormones actuen en localitzacions anatòmiques que disten molt del seu lloc originari d'alliberament


Les funcions de les hormones són diverses i entre elles destaquen l'acció que efectuen sobre tot el metabolisme ( l'acció d'activació / inhibició que realitzen sobre els enzims ) l'acció morfogenètica sobre el creixement , l'acció dinàmica sobre diversos òrgans (contracció muscular) i , en general , l'acció coordinadora per mantenir l'equilibri homeostàtic de l'animal. La seva funció és aconseguir una resposta generalitzada (que afecta un gran nombre de cèl·lules, òrgans i teixits) i sostinguda (d'efectes prolongats), diferenciant-se en això del sistema nerviós. Moltes vegades controlen processos de metabolisme, creixement, reproducció, diferenciació conducta. 



2.1 Hormones

Les hormones són substàncies orgàniques de composició química variada , fabricades en glàndules endocrines, que són vessades a la sang i després, a través de la circulació sanguínia, arriben a un òrgan especific, on s'encarreguen de regular alguna funció orgànica. Són missatgers químics i poden ser qualificats com biocatalitzadors.


Poden ser de naturalesa química diversa:
1- De natura proteica (comportament hidròfil):

Glicoproteïnes (TSH, FSH, LH)


Proteïnes (LTH, GH)

Polipèptids i pèptids (les hipotalàmiques, ACTH, calcitonina, paratohormona, insulina, glucagó, hormones digestives)

Derivats d'aminoàcids (adrenalina, noradrenalina, tiroxina, triiodetironina) 
2- De natura lipídica (comportament hidròfob)
Esteroids (andrògens, estrògens, progesterona, corticosteroides) 

Mecanisme d'actuació de les hormones

L'alliberament d'aquestes hormones es realitza principalment a nivell cel·lular de dues maneres. El primer d'ells, i més general, és l'exocitosi. Aquest mecanisme es porta a terme segons la ruta de secrección cel·lular típica, mitjançant el qual, el sitema de citomenbranes cel·lulars forma les vesícules de secrecció (que contenen les hormones) i vessen el seu contingut al medi intern. Aquest sistema és propi de les hormones de tipus proteic.

D'altra banda si les hormones són de tipus lipídic, una vegada que se sintetitzen per la cèl·lula són alliberades i difofen al mitjà intern segons el seu gradient de concentració, atès que travessen perfectament les membranes cel·lulars 
Les hormones produïdes per les glàndules endocrines arriben a totes les parts de l'organisme a través de la circulació sanguínia. Tot i això , l'hormona solament actuarà sobre un òrgan determinat del cos, l'anomenat òrgan- diana. Es creu que les hormones reconeixen aquest òrgan per l'existència de certes proteïnes receptores, a les quals les hormones es fixen específicament. Cal recordar que les hormones només són necessàries en quantitats mínimes. Hi ha diferències en la forma d'actuar de les hormones proteiques i esteroides:
Les hormones proteiques, per la seua estructura no poden passar a l'interior de les cèl·lules que formen l'òrgan -diana. S'uneixen a una proteïna receptora de la superfície externa de la membrana plasmàtica -específica- que estimula la produció de AMPc (segon missatger) que és l'encarregat de desencadenar una sèrie de reaccions metabòliques que porten a l'efecte fisiològic adient (resposta hormonal). 
Les hormones esteroides si que poden travessar la membrana citoplasmàtica i troben les seues proteïnes receptores amb les quals passaran al nucli on actuen sobre la síntesi de proteïnes.


.

HORMONES PROTEIQUES
Les hormones relacionades amb cadenes polipeptídiques o proteïnes són reconegudes a nivell de membrana; és a dir, els receptors de les cèl·lules diana es troben a la membrana plasmàtica. La unió del receptor i la hormona provoca canvis metabòlics a la membrana i a l'interior del citoplasma, que desencadenen l'acció hormonal. (En realitat aquesta unió hormona-receptor és la causant de la formació de l'AMPc, que actua com a segon missatger).
HORMONES LIPIDIQUES
Les hormones esteroideas (i alguns derivats d'aminoàcids com les hormones tiroideas) travessen la membrana plasmàtica de les cèl·lules diana. Al citoplasma s'uneixen a un receptor proteic i aquest complex passa a l'interior del nucli promoguent la transcripció de l'ARNm d'alguns gens específics, induint d'aquesta manera la síntesi d'enzims.

El teixit nerviós també pot segregar substàncies que actuen com a hormones, als invertebrats s'agrupen en òrgans neurosecretors, i en els vertebrats no hem d'oblidar-nos de l'hipotàlem, que regula (amb la secreció dels factors d'alliberament d' hormones adenohipofisàries i les hormones de la neurohipòfisi) gran part de les funcions de l'organisme.

Control hormonal


La producció d'hormones està regulada en molts casos per un sistema de retroalimentació o feed-back negatiu, que fa que l'excés d'una hormona vaja seguit d'una disminució en la seva producció.
Es pot considerar l'hipotàlem, com el centre nerviós "director" i controlador de totes les secrecions endocrines. L'hipotàlem segrega neurohormones que són conduïdes a la hipòfisi. Aquestes neurohormones estimulen la hipòfisi per a la secreció d'hormones tròfiques (tireotropa, corticotropa, gonadotropa).
Aquestes hormones són transportades a la sang per a estimular a les glàndules corresponents (tiroide, escorça suprarrenal i gònades) i seran aquestes glàndules les que segreguen diversos tipus d'hormones, (tiroxina, corticosteroides i hormones sexuals, respectivament ), les quals, a més d'actuar en el cos, retroalimenten la hipófisi i l'hipotàlem per a inhibir la seva activitat i equilibren les secrecions respectives d'aquests dos òrgans




Funció de relació



 Sistema nerviós i sistema endocrí


Us passe uns apunts adaptats de la pàgina  NATURALSOM i que us servirán per preparar l'examen. També els poden fer servir els alumnes de primer de batxillerat.

1. La funció de relació

De les tres funcions vitals (nutrició, reproducció i relació) la que més costa de definir, inclús d’entendre, és la funció de relació.
D’entrada, entenem que és gràcies a aquesta funció que ens relacionem amb altres persones, i amb el medi que ens envolta. Sí, part de la funció de relació és aquesta: rebre estímuls del medi extern i donar resposta. La funció de relació ens permet veure, escoltar, olorar, percebre i notar el que passa al nostre voltant. I respondre de la millor manera als estímul.
Però també rebem informació del nostre medi intern (temperatura interior, concentració de glucosa o d’oxigen en sang, pH,…). El nostre organisme, format per una diversitat d’òrgans i aparells, funciona com una unitat. Els aparells i sistemes treballen coordinadament. Això també forma part de la funció de relació.
Amb la RELACIÓ els éssers vius reben informació del seu medi, tant extern, com intern. Amb la COORDINACIÓ interpreten aquesta informació, elaboren respostes adequades i les porten a terme; tot això mentre l’organisme segueix funcionant normalment.
El SISTEMA NERVIÓS i el SISTEMA ENDOCRÍ són els encarregats de relacionar l’organisme amb el món exterior, així com de coordinar l’activitat dels diferents òrgans i aparells que formen el nostre organisme. Són els centres de coordinació.
Els sistemes, aparells i òrgans implicats directament amb la funció de relació són:
 El sistema nerviós: Format per l’encèfal, la medul·la i la xarxa de nervis que s’estén pel cos. Coordina les funcions de l’organisme. Interpreta les informacions que arriben dels receptors, elabora una resposta i la comunica als òrgans efectors perquè l’executin.La resposta del sistema nerviós és ràpida i transitòria.
– El sistema endocríFormat per les glàndules endocrines que secreten hormones (missatgers químics) que produeixen efectes concrets en òrgans diversos. Aquest tipus de coordinació és més lent i progressiu que la que duu a terme el sistema nerviós.
– Els receptorssón un conjunt de cèl·lules especialitzades en percebre les condicions exteriors i interiors i els canvis que s’hi produeixen. Alguns receptors estan agrupats formant òrgans especialitzats en la captació de determinats estímuls, són els òrgans dels sentits (vista, oïda, tacte, olfacte, gust i equilibri). La resta de receptors estan repartits per les vísceres, músculs i articulacions i constantment estan donant informació. No formen un sistema, ja que són cèl·lules i òrgans aïllats que estan en contacte íntim amb el sistema nerviós, al qual transmeten les informacions que obtenen.
– L’aparell locomotor: la resposta motora del sistema nerviós la realitza l’aparell locomotor: esquelet i musculatura, responsables del moviment del nostre cos.

2. El Sistema Nerviós

És el sistema del nostre organisme format per una xarxa de cèl·lules anomenades neuronesaltament especialitzades en la transmissió d’impulsos nerviosos i filaments neuronals o nervis.
El sistema nerviós s’ocupa de captar els estímuls de l’entorn, processar-los i d’elaborar respostes.
També dirigeix i coordina la resta de les funcions orgàniques del nostre cos.
Al seu òrgan principal, l’encèfal, també es desenvolupen tots els processos psíquics, ja siguin cognitius (percepció, imaginació, memòria, i en el cas específic dels humans, el pensament i el llenguatge) o afectius (sentiments i emocions). El sistema nerviós controla totes les activitats del nostre cos.
El sistema nerviós es divideix en el sistema nerviós central, format per l’encèfal i la medul·la espinal, i el sistema nerviós perifèric, format per una xarxa de nervis que connecten el sistema central amb la resta del cos.

2.1 Les cèl·lules del sistema nerviós

Les cèl·lules especialitzades del sistema nerviós són les neurones, i juntament amb les cèl·lules acompanyants o cèl·lules glials formen el teixit nerviós. S’estima que ha d’haver cent mil milions de neurones en el nostre sistema nerviós!
Les neurones són les cèl·lules més especialitzades del nostre cos, la seua diferenciació és tan concreta que han perdut la capacitat de nodrir-se, dividir-se o defensar-se soles. És per això que hi ha una sèrie de cèl·lules acompanyants o cèl·lules glials que nodreixen, donen protecció i donen suport a les neurones: astròcits, oligodendròcits, cèl·lules de Schwann, etc.
La forma de les neurones pot ser diversa, però tenen un patró comú: la part principal d’ella s’anomena soma o cos neuronal i conté un nucli. Del cos neuronal surten moltes prolongacions curtes i ramificades que anomenem dendrites per on es reben els impulsos nerviosos procedents d’una altra neurona o receptor i una o dues extensions diferenciades, perquè són més llargues anomenades àxons o fibra nerviosa que condueixen l’impuls nerviós cap a una altra neurona o un efector .
Les neurones són cèl·lules especialitzades en la transmissió d’informació gràcies a que la seva membrana és capaç de generar febles corrents elèctriques que avancen d’un extrem a l’altre, l’anomenat impuls nerviós.
Segons la seva funció les neurones poden ser:
  • Sensitives : condueixen l’impuls nerviós des dels receptors cap al sistema nerviós central (medul·la i encèfal)
  • Motores: les que condueixen l’impuls nerviós des del sistema nerviós central cap els músculs i les glàndules
  • D‘associació o interneurones: permeten comunicar les neurones sensitives amb les motores. Aquest tipus de neurona es troba exclusivament en el sistema nerviós central formant circuits molt complicats als centres nerviosos. Reben aquest nom perquè estableixen connexions múltiples entre elles, i d’aquesta manera queden associades per tractar en conjunt tota la informació que reben i elaborar les respostes més adients.

2.2. Elements del Sistema Nerviós: el S.N.C i el S.N.P.


El sistema nerviós humà conté dos subsistemes: el sistema nerviós central o SNC i el sistema nerviós perifèric o SNP.
El SNC és el centre regulador de l’organisme, integra totes les informacions de l’organisme i del medi extern, envia impulsos als músculs i a les glàndules, coordina les activitats de l’organisme. Està constituït per l’encèfal i la medul·la espinal.
El SNP està format per la xarxa de nervis i ganglis que s’estenen per l’organisme.
Inclou dos subsistemes: per una banda, el SN autònom que regula automàticament les funcions vitals de l’organisme de manera independent de la nostra voluntat, com és ara les funcions vegetatives i viscerals (digestió, circulació, sudoració, tec.), i així manté l’equilibri del nostre medi intern. L’altre subsistema és el sistema nerviós somàtic relaciona l’organisme amb el món exterior a través dels nervis sensorials o aferents (traslladen al SNC les informacions dels sentits externs i interns) i a través dels nervis motors o eferents (traslladen els impulsos del SNC als músculs i les glàndules).

2.3 El Sistema Nerviós Central (SNC):

El Sistema nerviós Central constitueix el centre de control i de coordinació de l’organisme. Format per l’encèfal i la medul·la espinal
Sistema nerviós central
Vols veure un dibuix de l’Anatomia del SNC ?
Ambdós òrgans estan protegits per ossos (crani i columna vertebral respectivament) i recoberts per tres membranes protectores denominades meninges, existint un líquid amortidor, el líquid cèfalo-raquidi, entre la més interna i la segona.
El SNC és l’encarregat de rebre i interpretar els impulsos sensitius i generar els impulsos motors.

L’encèfal és la part principal del S.N.C. 
En els vertebrats i especialment en la nostra espècie (l’Homo sapiens, el “Home que sap, pensant”) arriba a un desenvolupament i una importància fonamental per a la vida. (Tot el que hauries de saber sobre el teu encèfal )
El encèfal rep la informació dels òrgans dels sentits, elabora les respostes, controla als altres òrgans, ens permet tenir memòria, aprendre i, en la nostra espècie, tenir sentiments.
L’encèfal es divideix en tres parts: cervellcerebel i bulb raquidi (tronc de l’encèfal)
La medul·la espinal és un cordó de teixit nerviós protegit per la columna vertebral, té 40 o 45 cm de longitud i s’estén des del bulb raquidi fins la regió lumbar.
La seva funció més important és conduir, mitjançant les vies nervioses , el corrent nerviós que condueix les sensacions fins a l’encèfal i els impulsos nerviosos que duu les respostes del cervell als músculs.
De la medul·la surten 31 parells de nervis que li donen un aspecte segmentat: 8 cervicals, 12 toràcics, 5 lumbars, 5 sacros i coxígeo. Presenta substància grisa per dintre i substància blanca per fora.
2.4. El Sistema Nerviós Perifèric (SNP)
El Sistema Nerviós Perifèric (SNP) és el conjunt de nervis i ganglis que connecten el sistema nerviós central (l’encèfal i la medul·la espinal) amb les diverses parts del cos.
Un nervi és una estructura en forma de cordó constituïda per un conjunt de d’axons, agrupats en fibres nervioses i reunides i associades en fascicles per mitjà de teixit conjuntiu.
Els nervis formen part del sistema nerviós perifèric i la seva funció és la de relacionar els centres nerviosos o els ganglis perifèrics amb les diferents parts del cos. A través d’ells es transmeten impulsos nerviosos.
Un gangli és una agrupació de somes (cos cel·lular) de neurones, situades fora dels centres nerviosos .
Els nervis formen part del sistema nerviós perifèric i la seva funció és la de relacionar els centres nerviosos (l’encèfal i la medul·la espinal) o els ganglis perifèrics amb les diferents parts del cos. A través d’ells es transmeten impulsos nerviosos
Un nervi és una estructura en forma de cordó constituïda per un conjunt d’axons de diferents neurones, agrupats en fibres nervioses i reunides i associades en fascicles.
Cada fascicle del nervi està envoltat per una capa de teixit conjuntiu anomenada perineuri.  Si el nervi té més d’un fascicle, tots ells estan envoltats per altra capa anomenada epineuri.
Els nervis poden ser molt llargs, com els quals van des de la medul·la espinal fins a la punta del dit d’un peu.
Els nervis es poden classificar segons tres criteris:
1) Segons el sentit en què transmeten l’impuls nerviós es diferencien tres tipus de nervis:
–  el sensitius (condueixen l’impuls nerviós cap al sistema nerviós central), són nervis aferents que porten els senyals sensorials, per exemple, de la pell cap el cervell.
–  els motors (condueixen l’impuls nerviós cap els músculs i les glàndules) són nervis eferents que porten els senyals del cervell cap als músculs o les glàndules..
–  els mixtes (condueixen l’impuls nerviós en els dos sentits).
2) Segons del lloc d’on surten es diferencien dos tipus de nervis: els nervis cranials que surten del crani i els nervis espinals o raquidis que surten de la medul·la espinal.
– Nervis cranials, units a l’encèfal. Només són 12 parelles (12 cap a l’esquerra i 12 cap a la dreta). Uns són sensitius , altres motors i altres mixtos. Bàsicament controlen els músculs del cap i el coll, exceptuant un, el nervi vague que regeix moltes vísceres..
– Nervis raquidis units a la medul·la. Són 31 parelles. Tots són de tipus mixt. informació de la pell i dels òrgans. L’arrel ventral és motora, és a dir porta informació cap a la pell i els òrgans.
3) Segons coordinen actes involuntaris o voluntaris es diferencien dos tipus de nervis: els nervis del Sistema Nerviós Somàtic i els nervis del Sistema Nerviós Autònom.
 Sistema Nerviós Somàtic o Voluntari. És el que controla totalment o parcialment les accions voluntàries del nostre cos. Aquestes poden ser accions conscients, com per exemple agafar un objecte que volem, o inconscient, com per exemple avançar la cama dreta al caminar o els actes reflexes. Està controlat pel cervell. El nervis estan formats totalment per fibres mielíniques. és el sistema nerviós que innerva els músculs de contracció voluntària. La resposta del S.N.Somàtic pot ser un acte reflex o un acte voluntari.
– Sistema Nerviós Autònom o Vegetatiu. La seva principal característica és ser completament involuntari i inconscient, ja que la seva funció és controlar el funcionament dels nostres òrgans interns (controla les funcions que realitzen les nostres vísceres independentment de la nostra voluntat). Està controlat per l’hipotàlem, el bulb raquidi i la medul·la espinal. Està constituït per alguns nervis cranials (surten del crani) i per alguns nervis raquidis (surten de la medul·la). Els nervis estan formats quasi totalment per fibres amielíniques.
Es distingeixen dos tipus de sistema nerviós autònom:
El Sistema Nerviós Autònom Parasimpàtic. És el que predomina en els moments de relaxació o repòs. Aquestes accions són: disminució del ritme cardíac, disminució del ritme respiratori, disminució de la sudoració, augment del peristaltisme intestinal, vasodilatació de les artèries, contracció de les pupil·les, etc. Està constituït pel nervi cranial vague i comparteix els nervis raquidis de la regió sacre.
El Sistema Nerviós Autònom Simpàtic. És el que predomina en els moments de tensió o perill. Provoca les accions adequades per a la resposta ràpida com són: augment del ritme cardíac, dilatació dels bronquis per afavorir l’entrada i sortida de gasos, augment de la sudoració, disminució del peristaltisme intestinal per disminuir l’energia invertida en la digestió, vasoconstricció de les artèries, dilatació de les pupil·les per a que entri més llum, etc. Està constituït per nervis que comparteixen la resta dels nervis raquidis. Les fibres nervioses d’aquest sistema estan parcialment separades de la resta dels nervis raquidis i formen dues cadenes de ganglis, una a cada costat de la columna vertebral.

2.5. com funciona el sistema nerviós? 

Les neurones són cèl·lules especialitzades en la transmissió d’informació gràcies que la seva membrana és capaç de generar febles corrents elèctriques que avancen d’un extrem a l’altre, l’anomenat impuls nerviós. 
L’impuls nerviós és una ona de naturalesa elèctrica que es crea en les neurones i en algunes cèl·lules sensorials, en incidir sobre elles algun tipus d’estímul, extern o intern. Aquest estímul pot ser qualsevol cosa, una substància química, una pressió, els nivells d’algun compost químic, una ona mecànica, la llum, el fred o la calor, etc.
La transmissió de l’impuls nerviós està polaritzada , de manera que sempre es realitza en un determinat sentit, des de la dendrita fins el soma i des d’aquí fins l’àxon.
La transmissió, que no és més que un desplaçament de càrregues elèctriques per la membrana neuronal, constitueix l’impuls nerviós. Aquest impuls és la base de totes les funcions nervioses, incloses les superiors
L’impuls nerviós és un fenomen electroquímic: Normalment la membrana de la neurona està polaritzada (l’interior es troba carregat elèctricament respecte a l’exterior).
Aquesta diferència de potencial , que rep el nom de potencial de membrana , és originada per una distribució asimètrica dels ions als dos costats de la membrana (permeabilitat selectiva) i mantinguda mitjançant mecanismes de transport actiu. En arribar un estímul es produeix un canvi en la permeabilitat de la membrana i aquesta es despolaritza . Posteriorment (escala de mil·lisegons) la membrana es repolaritza.
Al mateix temps es crea una ona de despolarització , és a dir , el potencial d’acció s’estén ràpidament d’una zona a una altra de la membrana , de la mateixa forma que crema la metxa d’un coet.
Aquestes ones elèctriques que han estat originades com a conseqüència dels canvis iònics en les membranes neuronals constitueixen l’impuls nerviós que pot atènyer velocitats de fins 100 m / s.
LES SINAPSIS

Les neurones no estan connectades directament entre elles. Hi ha una separació mínima anomenada sinapsi entre l’extrem de l’àxon (element presinàptic) i d’una dendrita de la neurona següent (element postsinàptic)
El pas de l’impuls nerviós d’una neurona a una altra o des d’una neurona a un múscul o glàndula es realitza a través de les sinapsis. Una neurona pot establir entre 100 i 150.000 sinapsis.
Una animació sobre les sinapsis.També trobeu animacions a la web de McGraw : una sobre la  transmissió de l’impuls nerviósi dues sobre la sinapsi química (primera segona). Aquí podeu veure una altra animació sobre la transmissió sinàptica. També podeu veure un vídeo animació sobre l’impuls nerviós.
Les característiques dels neurotransmissors són:
  • Són sintetitzats per la neurona presinàptica.
  • El neurotransmissor s’acumula al final de la neurona presinàptica fins que la neurona és estimulada i alliberada a l´espai sinàptic, s’unirà a receptors de la membrana plasmàtica de la neurona postsinàptica (els receptors són proteïnes de membrana).
  • La neurona postsinàptica s’estimula o bé s’inhibeix (depèn del tipus de neurotransmissor).
  • El neurotransmissor no es queda a l’espai intersinàptic. Si es queda, es degrada o és recaptat per la neurona presinàptica.
Els principals neurotransmissors són: acetilcolinaserotonina, adrenalina, noradrenalina, dopamina (el dèficit de la qual produeix la malaltia de Parkinson), GABAglutamatglicina
Pots veure una taula dels neurotransmissors més importants.
LES RESPOSTES DEL SISTEMA NERVIÓS
El sistema nerviós realitza tres tipus d’actes:
El sistema nerviós somàtic porta a terme dos tipus de respostes
  • Actes voluntaris: estan controlats pel cervell És el que es dóna quan la resposta s’elabora en el cervell. La seva coordinació nerviosa consisteix en una neurona sensitiva que comunica amb una neurona de la medul·la, la qual comunica amb una neurona que va fins el cervell, allí intervenen diverses neurones (neurones d’associació) i s’emet un impuls nerviós de resposta que descendeix per la medul·la i, a través d’una neurona motora, arriba fins el múscul. En aquest cas sí hi ha consciència de la resposta decidida.
  • Actes reflexes: estan controlats per la medul·la espinal


S’anomena acte reflex a l’acció ràpida, involuntària i inconscient com a resposta a un estímul. Es tracta d’una resposta molt ràpida i inconscient davant de situacions de perill, com per exemple quan sentim una punxada en una cama. Aquesta resposta ràpida és possible gràcies a l’existència de l’arc reflex: un circuit curt, format per dues o tres neurones: la neurona sensitiva, la neurona intermèdia i la neurona motora.
El Sistema Nerviós Autònom realitza els actes involuntaris, que no estan controlats per la nostra consciència.
  • Actes involuntaris: estan controlats pel bulb raquidi
– I aquí teniu el PowerPoint que hem vist a classe i que us pot ser útil per repassar tot el que has de conèixer del Sistema Nerviós.

3. El sistema endocrí 

La captació dels estímuls ambientals (externs i interns) la realitzen les cèl·lules sensorials (distribuïdes per la pell o formant part dels òrgans dels sentits), les quals tradueixen l’estímul a la forma d’impuls nerviós. Aquest impuls es transmet a través de les neurones fins a un centre nerviós (encèfal o medul·la espinal) on es produirà la integració de tots els impulsos nerviosos que hi arriben i, finalment, en sortirà un altre impuls nerviós que transmetrà la resposta més idònia a un òrgan efector que serà l’encarregat d’emetre la resposta.
Hi ha dos tipus generals de resposta als estímuls:
  • La resposta motora que comporta un moviment proporcionat pel teixit muscular,
  • i la resposta secretora, que consisteix en la secreció de substàncies anomenades hormones per part d’una glàndula. El conjunt de glàndules endocrines que té el nostre cos forma el sistema endocrí.


El sistema endocrí no té una localització anatòmica única, sinó que està dispers en tot l’organisme en glàndules endocrines. Aquestes produeixen unes substàncies anomenades hormones, missatgers químics que són vessats directament des de la glàndula al torrent sanguini.
El sistema endocrí té una manera d’actuar característica. En primer lloc perquè actua a concentracions molt baixes (el que fa que les seves accions perduren en el temps). D’altra banda les hormones actuen en localitzacions anatòmiques que disten molt del seu lloc originari d’alliberament. La funció del sistema endocrí és aconseguir una resposta generalitzada (que afecta un gran nombre de cèl·lules, òrgans i teixits) i sostinguda (d’efectes prolongats), diferenciant-se en això del sistema nerviós.
3.1 Les hormones
Les hormones són substàncies orgàniques de composició química variada, fabricades en glàndules endocrines, que són vessades a la sang i després, a través de la circulació sanguínia, arriben a un òrgan especific, on s’encarreguen de regular alguna funció orgànica. Són missatgers químics i poden ser qualificats com biocatalitzadors.
Una vegada alliberades al medi intern, es dispersen en ell, i a concentracions molt baixes, actuen provocant una resposta fisiològica a certa distància del lloc on s’han segregat. Les hormones, tot i que es desplacen per totes les parts del cos solament afecten a determinats òrgans o cèl·lules diana, a causa de la presència en aquests de receptors específics per a l’hormona. Aquests receptors poden trobar-se en la superfície d’aquestes cèl·lules, o bé en l’interior d’elles.
Les funcions de les hormones són diverses i entre elles destaquen l’acció que efectuen sobre tot el metabolisme ( l’acció d’activació / inhibició que realitzen sobre els enzims ) l’acció morfogenètica sobre el creixement , l’acció dinàmica sobre diversos òrgans (contracció muscular) i , en general, l’acció coordinadora per mantenir l’equilibri homeostàtic del cos. El nostre cos fabrica una gran varietat d’hormones per aconseguir-ho.
La seva funció és aconseguir una resposta generalitzada (que afecta un gran nombre de cèl·lules, òrgans i teixits) i sostinguda (d’efectes prolongats), diferenciant-se en això del sistema nerviós. Moltes vegades controlen processos de metabolisme, creixement, reproducció, diferenciació conducta.
3.2 Principals glàndules endocrines
El sistema endocrí és l’únic sistema de l’organisme les estructures del qual no tenen continuïtat , tot i formar una unitat funcional.
Els diversos òrgans (glàndules endocrines) que formen el sistema endocrí són: hipotàlem-hipòfisitiroide i paratiroidepàncrees, les glàndules suprarrenals i les gònades (ovaris, en dones i testicles, en homes) .
Podeu vore el PowerPoint que passem a classe:

4. Malalties del sistema nerviós i endocrí.

Entre les malalties pròpies del Sistema nerviós trobem: l’epilèpsia, l’esclerosi múltiple, l’Alzheimer, la malaltia de Parkinson, la meningitis, l’esquizofrènia, la poliomielitis,…
Per conèixer les causes, símptomes i tractament d’aquestes malalties visita els següents enllaços:
La malaltia de Huntington, una malaltia neurodegenerativa que és hereditària, també anomenada “Corea Hereditària” i antigament “el mal o ball de San Vito”
En el cos existeixen diverses glàndules endocrines íntimament relacionades, que fabriquen i alliberen a l’organisme les seves hormones. El dèficit o excés d’aquestes hormones provoca malalties que poden produir manifestacions clíniques de severitat molt variable, des de lleus fins a suficientment greus com per a posar en risc la vida. L’endocrinologia és la part de la medicina que estudia aquestes glàndules, les seves hormones i les seves alteracions.
Entre les malalties del Sistema Endocrí més freqüents trobem: hipertiroïdisme i hipotiroïdisme, goll (tiroides), acromegàlia, nanisme i gegantisme(hipòfisi), diabetes mellitus (pàncreas), síndrome d’Addisson (gl.suprarrenals)