Quequicom: La diabetes

 

Diabetis: quan el dolç amarga

"Quèquicom" dedica el capítol a la diabetis, una malaltia que afecta milions de persones. Però no tots els afectats ho saben, perquè aquesta malaltia no acostuma a donar símptomes fins que ja està avançada.

Tinc la regla.... o no

En aquest episodi del programa de TV3 QUEQUICOM podreu aprendre moltes coses al voltant de la menstruació. 

Tres generacions de dones d’una mateixa família expliquen la seva primera menstruació. Odiada o desitjada, és un semàfor de fertilitat que desapareix amb la menopausa. 

La regla sovint es viu amb dolors, avorriment o indiferència. Però ja no és un secret. Donem les claus per reconèixer quan s’està ovulant. I això només passa entre 24 i 48 hores al mes. Perquè a diferència de la majoria de femelles del regne animal, la de les humanes és aparentment oculta. Però es pot aprendre a identificar. Fins i tot, hi ha estudis científics que demostren que les dones estan més boniques i tenen més desig sexual en els dies de l’ovulació. Aquesta qüestió l’aborda en Pere Estupinyà, bioquímic i divulgador científic, en el seu llibre S=EX2 . I tant la Montse Roura, empresària i fundadora d’Ella y el abanico, com l’actriu Mercè Espelleta i la Begoña Torres, taxista, parlen de la seva experiència amb la menopausa. Una etapa que també es viu com una alliberació o un torment. Però, sempre, amb un ventall a la mà. 

Què és la menstruació?

L’aparell reproductor femení està format per dos ovaris, dins de dels quals trobem fol•licles immadurs que contenen un òvul cadascú. Cada dona neix amb un nombre determinat d’òvuls, més dels que podrà necessitar al llarg de la seva vida. Els ovaris es comuniquen amb l’úter a través de les trompes de Fal•lopi. A les parets de l’úter cada mes es crea un endometri, un teixit tou que recobreix les parets. L’endometri és com el “niu” on s’instal•larà l’òvul fecundat i creixerà l’embrió. Si no hi ha fecundació aquest “niu” serà eliminat, es tanquen els vasos sanguinis i l’endometri es desprèn i es disgrega. Aixó és el flux menstrual. No és una hemorràgia, sinó les restes de l’endometri, com és un teixit molt irrigat conté molts glòbuls vermells i té aquest to vermellós.Cada cicle menstrual dura aproximadament uns 28 dies de mitjana, pot durar una mica menys o una mica més. A principi del cicle en un des dos ovaris comença un activitat frenètica, una vintena de fol•licles comença a madurar i a créixer. Paral•lelament, a l’úter comença a construir-se, poc a poc, un nou endometri. Passats uns dies, els fol•licles han crescut suficient, però només un ha madurat completament. Aquest acabarà alliberant un òvul madur. És el que s’anomena ovulació. La ovulació acostuma a ser 14 dies després de l’inici de l’última regla. L’òvul madur comença a viatjar per les trompes de Fal•lopi i si es troba amb els espermatozoides pot haver-hi embaràs. Però si no el fecunden tornarà a venir la regla i començarà un nou període.El cicle hormonalDurant el cicle menstrual passen dues coses alhora, l’inici de l’aparició del flux menstrual i l’inici de maduració d’alguns fol•licles que contenen òvuls. A mida que els fol•licles van creixent es genera una gran quantitat de l’hormona esteroïdals, l’estrogen. Les hormones son un sistema molt eficaç de comunicació. Però son un missatger químic que viatja per la sang, i per tan no és un missatge secret i tot l’organisme se n’assabenta i això té conseqüències. Per exemple l’estrogen es l’encarregat de fer créixer l’endometri, però també ajuda a la formació de col•lagen, estimula la pigmentació de la pell, distribueix el greix corporal... I la seva disminució pot produir canvis d’humor, irritabilitat o abatiment. Aquest possibles efectes depenen molt de cada dona.A partir d’un determinat moment els fol•licles fabriquen inhibina, una altra hormona. La inhibina s’encarrega de frenar el creixement dels fol•licles. Assistint a una “guerra entre fol•licles”, al final només en quedarà un. Com que hi ha menys fol•licles madurant hi ha una gran baixada d’estrogen i de inhibina. Aquesta baixada es detectada per la hipòfisi, aquest òrgan es troba a al base del crani i és molt petit. Quan es detecta aquesta baixada aboca a la sang l’hormona Luteizant. Aquesta hormona provoca que el fol•licle s’obri i deixi sortir l’òvul. A més els fol•licle canvia d’estructura i es transforma en una glàndula amorfa, anomenada cos luti. El cos luti fabrica estrogen, però menys, la principal hormona que fabrica és la progesterona. Aquesta hormona provoca que l’endometri creixi i creixi. A més provoca que el moc uterí es faci més espès per taponar l’úter i evitar el pas de gèrmens; finalment també inhibeix la maduració fol•licular, ja que hi ha un òvul madur esperant ser fecundat. El cos luti es va extingint i desapareix als 12 dies. Quan desapareix el cos luti i baixa la quantitat d’estrogen i progesterona, la baixada provoca la degradació i caiguda de l’endometri. La hipòfisi detecta la baixada dels nivells d’estrogen i es posa a fabricar FSH, una hormona estimulant dels fol•licles i provocarà que una vintena de fol•licles comencin a madurar, començant de nou un altre cicle.

adolescència / tres14

De bon segur us interessarà el tema i us ajudarà a conèixer-vos millor. El sempre interessant programa tres14 de TVE1 us aclarirà moltes coses. Si voleu saber-ne més, hi teniu molts enllaços per obrir. Esteu invitats a escriure al vostre bloc les vostres reflexions.

adolescencia / tres14

• ¿cuáles son los falsos mitos de la adolescencia?
• ¿la adolescencia es inevitable?
• ¿qué seríamos sin adolescencia?

Emisión, domingo 2 de enero 2011 

Hubo una época en la que dábamos un salto directo de la infancia a la edad adulta. De los juguetes pasábamos al trabajo y a la hipoteca. Nos perdíamos la música, el baile y la diversión. Nuestro cuerpo cambiaba, pero a nadie parecía importarle. En 1904 el psicólogo americano Stanley Hall publicó un artículo llamado “Adolescencia” y así se empezó a reconocer una nueva etapa de la vida, que aún nos cuesta definir y entender. Cambia nuestro cuerpo pero también nuestro lugar en la sociedad. Y en el proceso parece que estemos en tierra de nadie. Por eso, para estudiar a los adolescentes no basta con la medicina y la biología. Antropólogos y sociólogos también ayudan a entender esta etapa de la vida en la que todo parece empezar a cambiar. Michel Fize y Carles Feixa creen que en la adolescencia tenemos más potencialidades y somos más inteligentes. Otros como el pediatra Santiago García-Tornel y el catedrático en Pediatría Antonio Carrascosa analizan los comportamientos y los inevitables cambios físicos de esta etapa de la vida. tres14 habla con ellos para saber ¿cuáles son los falsos mitos de la adolescencia? ¿la adolescencia es inevitable? ¿qué seríamos sin adolescencia?

Y además en este programa hablamos de:
tormenta adolescente; cuerpo efervescente; ¿cuándo surgió el periodo adolescente?; ¿qué diferencia un cerebro adolescente?; ¿la adolescencia es sólo humana?; ¿por qué los adolescentes son temerarios?; ¿por qué los adolescentes tienen cambios de humor?; el sms; indestructible adolescente.

Links Adolescencia

http://www.muyinteresante.es/las-10-claves-de-la-adolescencia
En Muy Interesante publican Las 10 claves de la adolescencia. Psicólogos y sociólogos investigan si su comportamiento obedece a un rito social o se debe a un cúmulo de factores biológicos.

http://www.investigacionyciencia.es/03063988000590/El_cerebro_adolescente.htm
En la revista Investigación y Ciencia publican El cerebro adolescente. Los adolescentes muestran poco juicio en situaciones arriesgadas. Pensar de forma menos lógica podría dar mejores resultados.

http://www.elmundo.es/elmundosalud/2010/10/22/psiquiatriainfantil/1287758911.html
En la web del diario El Mundo publican El cerebro juvenil se vuelve insensible a la violencia. Según un estudio, una sobredosis de escenas brutales lleva a los adolescentes a insensibilizarse ante ellas.

http://www.tendencias21.net/Descubren-por-que-a-los-adolescentes-les-cuesta-concentrarse_a4518.html
En la web de Tendencias21 publican Descubren por qué a los adolescentes les cuesta concentrarse. El cerebro no termina de desarrollarse hasta avanzada la veintena, mucho después de lo que se creía.

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/minutos/medir/madurez/cerebral/elpepusoc/20100910elpepusoc_8/Tes
En la web de El País publican Cinco minutos para medir la madurez cerebral. Las conexiones neuronales muestran el paso de la infancia y la adolescencia a la edad adulta y se observan mediante un escáner.

http://www.madrimasd.org/noticias/ninos-espanoles-llegan-adolescencia/44555
En la web de mi+d publican Los niños españoles llegan antes a la adolescencia. Antes jugaban con muñecas y coches. Ahora viven por les encantan los programas de televisión de adultos y quieren vestirse como mayores.

http://psiquiatria.diariomedico.com/2010/11/16/area-cientifica/especialidades/psiquiatria/botellon-adolescente-eleva-riesgo-de-depresion
En el portal de Diario Médico se puede leer la noticia El 'botellón' adolescente eleva el riesgo de depresión. El consumo excesivo de alcohol en la adolescencia podría aumentar el riesgo de trastornos del estado anímico.

Sang a les venes. Vídeo QUEQUICOM

 Episodi  del 05/06/2013 del programa de TV3 QUEQUICOM

La sang tan sols ocupa uns 5 litres, però és un sistema molt organitzat que distribueix tot allò necessari per al cos (oxigen i nutrients) i en recull els residus. Tant sols els eritròcits, les cèl•lules transportadores de l’oxigen, són més de 25 bilions i es van canviant cada 4 mesos. 
A diferència d’antibiòtics, analgèsics, o hormones com la insulina o el cortisol, la sang humana no es pot fabricar. 

La pressió arterial
Tots ens hem mesurat la pressió sanguínia alguna vegada, però, què signifiquen les dues xifres que ens dóna el metge? 
A plató, Jaume Vilalta compara el sistema vascular amb un circuit de fontaneria, les canonades serien les venes i artèries i el líquid que viatja pel seu interior, la sang. Aquest sistema vascular té una pressió més elevada que l’atmosfèrica, si no quan ens féssim un tall la sang no sortiria i entrarien aire i microorganismes de l’exterior. Aquesta és la pressió del circuit sanguini en repòs i correspon a la segona xifra que ens dóna el metge. 
Però la nostra sang mai està quieta, el cor és una bomba que la impulsa a través del circuit. El cor té dos moviments, la contracció s’anomena sístole i la relaxació, diàstole. La sístole permet augmentar la pressió local, gràcies a ella la sang circula i la pressió va disminuint fins a la següent contracció. Aquesta pressió sistòlica és la primera que ens diu el metge, i representa la pressió màxima del circuit. 
Molts dels problemes arterials són conseqüència d’un augment (hipertensió) o una disminució (hipotensió) de la pressió sistòlica.

Els grups sanguinis
Una transfusió sanguínia és una pràctica mèdica habitual, però delicada a causa dels grups sanguinis. Els grups sanguinis, els determinen els tipus de molècules presents a la membrana dels glòbuls vermells (eritròcits), que a banda d’altres funcions, actuen com antígens dels sistema immunològic. Actualment es coneixen 32 grups diferents, el més conegut i l’únic que presenta anticossos congènits és el sistema AB0. Cada persona presenta un antigen o identificador diferent que pot ser A, B, AB o 0 (zero o O) i els seus corresponents anticossos. Així, doncs, les persones amb una sang A presenten anticossos contra la B. Les de sang B tenen anticossos contra la A. Les de sang AB no tenen cap tipus d’anticòs i finalment les de sang 0 presenten anticossos contra A i B. Aquesta característica és molt important a l’hora de donar sang. Les persones del grup AB poden rebre sang de qualsevol grup perquè no presenten cap tipus d’anticòs (receptors universals) i les persones del grup 0 poden donar sang a qualsevol grup, perquè no existeixen anticossos contra 0 (donants universals).
Aquest sistema és complica quan hem patit una primera transfusió, ja que en entrar en contacte amb una sang diferent, és possible que haguem desenvolupat anticossos específics contra algun dels altres 31 grups sanguinis restants. A partir d’aleshores, en segones o terceres transfusions, podríem manifestar reaccions de rebuig.

Vídeo. Històries del cos humà: sota pressió ACTIVITAT VOLUNTÀRIA

Anem a treballar el tema dels hàbits saludables de l'aparell circulatori amb un vídeo d'uns 20 minuts que ens parla de l'infart de miocardi. Es tracta d'una activitat voluntària. Podeu veure el vídeo en casa i fer un treball escrit que després presentareu al professor.

 Cal visionar fins al minut 24, quan acaba l'episodi.

Després d'haver vist aquest video, contesta de forma raonada les qüestions que se't fan. La major part de la informació la tens al video (no cal copiar el que diuen, sinó ser capaç d'explicar-ho amb les teues paraules); recorda que també pots investigar per internet.

QÜESTIONARI

1. Quin és el teixit bàsic que forma el cor? Quina és la seua principal propietat?
2. Les cèl·lules del cor també necessiten nutrients i oxigen. Quines són les estructures  de l'aparell circulatori responsables d'això?
3. Què és el colesterol? Investiga quina és la funció que té aquesta molècula al nostre cos. Si el colesterol és una substància imprescindible per al nostre cos, on està el problema?
4. Què són les plaques de colesterol? Quin greu problema poden causar?
5. Quin és l'origen del batec cardíac? Per què diu el vídeo que el cor té un marcapassos natural? Què fa que augmente o disminuïsca la seua velocitat?
6. Quins són els símptomes que ens podem fer pensar que comencem a patir un infart de miocardi?
7. Explica amb les teues pròpies paraules què és  un infart de miocardi. Enumera quines conseqüències pot tenir per a la  nostra supervivència.
8. Com respon el nostre cos, de forma natural, davant l'aparició d'un infart de miocardi ?
9. Què fan els metges a l'hospital per guarir John?
10. Què és la fibrilació ventricular? Com solucionen els metges aquest efecte secindari de l'infart?
11. Quins hàbits de vida no cardiosaludable apareixen al vídeo? Com haurà de canviar John la seua vida en el futur?
12. Fes un resum de 15-20 línies on es reflectisca el que has aprés amb el visionat d'aquest vídeo.

La identitat

Episodi del programa tres14 dedicat a la identitat emés en octubre de 2011. Aquest episodi  es centra en la identitat, un enigma al centre de la nostra existència. El nostre ADN juga un paper crucial en qui som. Però, genèticament parlant, els éssers humans som extraordinàriament semblants. El 99,9% dels nostres gens són idèntics. Només un 0,1% és diferent. En el reportatge del programa veurem com identificar gens associats a trets concrets ha estat un dels primers passos de la Ciència per estudiar què ens fa ser éssers individuals. Són els científics Jesús Pujol i Guila Fidel, que expliquen, en el programa, com el cervell humà construeix la identitat de les persones i què és el que passa quan falla, mentre que Manel Esteller, Francesc Calafell i Lourdes Fañanás, desvetllen quin és el paper dels gens en la construcció del jo.

tres14 - Herència genètica

tres14 és un interessant programa de TV1. L'episodi que teniu a a continuació tracta sobre genètica. Una altra manera d'aprendre, d'una manera més dinàmica i molt menys acadèmica, però que us donarà la informació necessària per tenir una bona cultura científica.
Esteu invitats a presentar un informe amb les principals idees que heu aprés després de veure el vídeo. Recordeu que no es tracta de copiar dades. Interessa raonar i relacionar el contingut del video i el que estem estudiant en classe. Teniu de temps fins al dia 1 de desembre

El resultat genètic d'un aparellament és molt difícil de predir. Però tot i així ens preguntem per què som com som. Volem saber per què tenim els ulls de l'avi o si determinada malaltia s'hereta. I la resposta a les nostres preguntes està en els gens. Cromosomes, aminoàcids i proteïnes són conceptes que de vegades se'ns barregen al cap, però que estan darrere del que ens fa tan iguals i tan diferents. "Tres 14" ha parlat amb el biòleg Marc Isamat i la seva família, amb la ginecòloga Carmina Comas i amb l'oncòleg Manel Esteller. A ells els preguntem què és l'herència? Sabem per què som com som? ¿Controlarem què li arribem als nostres fills?

Nutrició: buscant l’equilibri

Fa nou anys, en Joel era un nen obès. Va arribar a pesar 95 quilos. Ara que té 18 anys, la reportera Georgina Pujol el retroba per veure com ha evolucionat. En aquest capítol, entenem per què els aliments més greixosos i calòrics, enganxen tant. I per què el sucre és l’enemic més dolç, que fins i tot altera l’estat anímic. Els nens canvien l’entrepà de berenar per brioixeria industrial. I aquest només és un dels motius que fan que a Catalunya, un de cada 4 nens, d’entre 3 i 12 anys, tingui un excés de pes i de greix. 


L’endocrinòloga de la Vall d’Hebron Marian Albisu és qui va tractar en Joel. Ella assegura que tant el sucre com els aliments que són més apetitosos i calòrics “enganxen”. S’han fet experiments científics amb ratolins que demostren que aquestes bestioles són capaces de fer un gran sobreesforç per aconseguir el menjar que els provoca més plaer que no pas l’altre, igual de nutritiu.

La doctora Albisu constata que una de les causes de l’obesitat és el fet d’engolir, en lloc de menjar pausadament, a banda de veure que les famílies ja no segueixen la dieta mediterrània. Al dia, els nens només prenen una peça de fruita. I, en realitat, n’haurien de menjar dues com a mínim. Un altre problema afegit és que se substitueix l’entrepà de l’esmorzar o del berenar per brioixeria industrial. Per als nens és molt més llaminera, però engreixa de manera desmesurada.

Des de la consulta, la doctora Albisu intenta convèncer els nens obesos que es poden aprimar. I que, si segueixen una dieta de manera estricta, en un any poden canviar la seva aparença. I és que a la llarga, l’obesitat pot portar problemes de salut molt greus.

Amb la doctora en bioquímica i especialista en nutrició naturista, Olga Cuevas, descobrim quants grams de sucre té un refresc de taronja o un grapat de llaminadures. El problema de menjar sucre refinat és que no porta totes les fibres, vitamines i minerals que necessitem per metabolitzar-lo adequadament. La doctora Cuevas explica que quan consumim molt de sucre de cop, puja el nivell de glucosa a la sang. Això provoca que la persona, en aquell moment, estigui molt hiperactiva. Però quan l’efecte del sucre baixa, provoca un estat d’apatia. I fa que es vulgui tornar a menjar sucre, per sentir la pujada un altre cop.

La reportera Georgina Pujol ajuda l’odontòloga pediatra Emma Fortea a explicar l’aparell digestiu als nens de primer de Primària de l’escola Turó de Can Mates de Sant Cugat del Vallès. Com que l’aparell digestiu comença a la boca, la mestra del seu fill li demana que els ho expliqui de manera molt gràfica. A banda, també els parla d’on van a parar els nutrients i quins aliments són més profitosos per als ossos, els músculs o els diferents òrgans, com el cervell.

Al plató, el director i presentador del programa, en Jaume Vilalta, demostra que per buscar l’equilibri nutricional, no cal fer equilibris en cada plat. La qüestió és cobrir les necessitat bàsiques i si un dia ens passem de voltes compensar-ho amb una mica de moderació. Bàsicament, per no engreixar-nos, hem de menjar el que gastem o gastar el que mengem.

BBC: the cell

Una sèrie fantàtica de la BBC al voltant de la cèl·lula que us explicà com es va arribar a descobrir tot el que estem estudiant enguany. Si teniu temps, són uns documentals molt recomanables, especialment el primer. Els alumnes de segon, poden aprofitar les vacances de Nadal per visualitzar-los. Com sempre, un resum personal sempre us servirà per a pujar la nota.

Tres14: Alimentació

Programa emés el 22 maig 2011.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/tres14/tres14-alimentacion/1108596/


Una alimentació sana no està renyida amb el gaudi de les delícies culinàries. Els convidats d'aquest diumenge a Tres 14 posen en comú els seus coneixements per harmonitzar gastronomia i nutrició dos conceptes considerats habitualment antagònics.

El programa mostra com aconseguir uns hàbits alimentaris saludables amb les aportacions del cuiner Ferran Adrià, el cardiòleg Valentí Fuster, una autèntica eminència en recerca cardiovascular, que explica com alimentar protegint el cor, i de Dolors Corella i José María Ordovás, que avancen les dietes del futur.

Aquests experts en nutrigenòmica pronostiquen que, en un temps no llunyà, la seva disciplina es colarà fins a la cistella de la compra. A l'hora d'anar al mercat, a la botiga d'alimentació o, fins i tot, per menjar fora de casa, serà indispensable portar un xip genètic amb el genoma personal de cadascú per saber quins aliments són els que li convenen per mantenir saludables.

Programa tres14: L'Univers

Episodi del programa tres14 de TV1 emés en febrer de 2011 i en el qual trobareu una gran quantitat de respostes als enigmes de l'univers.

L'herència: de pares a fills

ENLLAÇ AL VIDEO. Hi ha un anuncia de 30 segons (paciència)

L’herència és allò que ens transmeten els nostres progenitors: diners, propietats, deutes... i tots els nostres caràcters biològics. El conjunt de tots aquests caràcters constitueix un individu únic i irrepetible, i la informació per “construir-lo” s’hereta d’un òvul i d’un espermatozoide units en la fecundació. Sorprenentment, una persona no produeix dos espermatozoides o dos òvuls iguals al llarg de tota la vida. Durant la formació de les cèl•lules sexuals, els cromosomes s’aparellen i intercanvien informació en un procés anomenat “recombinació genètica”. Aquesta barreja d’informació és una de les claus que l’herència sigui tant variable. Hi ha, però, un parell d’excepcions a aquesta regla: el cromosoma Y, que s’hereta pràcticament sense recombinar per línia paterna, i el DNA mitocondrial, que s’hereta íntegre per línia materna. Estudiant-ne les mutacions es pot elaborar un arbre genealògic de la humanitat de desenes de milers d’anys. Els resultats mostren que tots els humans actuals procedim d’un avantpassat comú de fa només uns 100.000 anys aparegut a l’Àfrica. La nostra història es caracteritza per una successió de migracions a partir de les quals vam anar ocupant progressivament els cinc continents i ens vam anar diferenciant en els pobles actuals. 

2 vídeos al voltant dels ossos

Aprendre a partir d'un programa de TV tres 14. Ací teniu un resum del programa: Pròtesis, teràpia cel·lular i biociment són tècniques que ja corregeixen molts problemes de columna i de maluc. El proper pas són els ossos artificials i ja estan en camí. Cada vegada sabem més sobre l'estructura que ens sustenta. Les tècniques per diagnosticar l'osteoporosi o el càncer ossi han avançat molt. Quan les articulacions es deterioren o l'os es fractura, la cirurgia recorre al trasplantament d'os, implants o pròtesis, que avui dia són millors. El cultiu biològic serveix també per regenerar i reconstruir part de la nostra estructura òssia. Seguim experimentant amb biomaterials i noves tècniques de reconstrucció per millorar les articulacions que dificulten la mobilitat de moltes persones. Parlem de l'osteoporosi, la seva genètica i prevenció i dels nous tractaments d'ossos.

El segon vídeo és un episodi del programa de Quequicom de TV3 i tracta de l'osteoporosi i de l'artrosi.

Ara ve la vostra part: fer un treball voluntari. 

Què podeu fer? Solament cal demostrar al professor, per escrit, tot el que has aprés a partir de la visualització d'un dels 2 vídeos.

Quequicom: la diabetes

Diabetis: quan el dolç amarga

"Quèquicom" dedica el capítol a la diabetis, una malaltia que afecta milions de persones. Però no tots els afectats ho saben, perquè aquesta malaltia no acostuma a donar símptomes fins que ja està avançada.

La visió

La visió és un capítol dedicat a l’anatomia i la funcionalitat de l’ull humà: què li passa a l’ull quan es fa vell? Es compara la visió humana amb la d’un ratpenat i un rapinyaire; com són els colors que percep l’ull humà; què li passa a un daltònic; què s’ha de tenir en compte a l’hora de comprar-se unes ulleres de sol, com afecta la vista...

El miracle de sentir-hi

 Episodi del programa de TV3 QUEQUICOM del 26/04/2013



Georgina Pujol presencia el moment en què activen l’implant coclear que el Dr. Orús va posar a Aurora Rodríguez a l’Hospital de Sant Pau, que hi torna a sentir després de vuit anys de sordesa absoluta.
Marta Capdevila, il·lustradora de “Les Tres Bessones”, ja va passar per aquesta experiència. Als 38 anys va poder sentir la veu dels seus fills i ho va reflectir en un conte. El seu fill Marcel viu la sordesa sense cap limitació. Ell porta dos potents audífons, com altres nens de l’escola Tàber, que pot desconnectar a voluntat. Des de plató, Jaume Vilalta explica com és l’oïda interna i permet als espectadors poder sentir una frase tal com la senten els qui porten un implant.

L’orella és un òrgan molt fi. Té un marge dinàmic d’un bilió (un 1 seguit de dotze zeros). Això vol dir que té una sensibilitat extraordinària, però al mateix temps és un òrgan molt delicat. 

L’anatomia de l’orella
El presentador Jaume Vilalta explica el funcionament de l’orella. La part exterior de l’orella està formada pel pavelló auricular, concentra el so i el canalitza cap al conducte auditiu. En aquest conducte es forma una ona plana que impacta al timpà, una membrana prima que aïlla la part interna de l’orella de l’exterior. El timpà transmet les vibracions de l’aire als ossos òtics (el martell, l’enclusa i l’estrep). Aquests ossos piquen a la porta de la còclea, l’autèntic sensor d’àudio. 

La còclea, un sensor prodigiós
La còclea és una espiral tan petita com un cigró, d’uns 35 mm de diàmetre, com el tap d’un bolígraf tipus “Bic”, i està plena de líquid. És tan delicada que està blindada per un càpsula òssia, i aquesta, al seu torn, protegida pel crani. A l‘interior de la còclea hi ha l’òrgan de Corti, que té una forma similar a una llengüeta. L’òrgan de Corti presenta un gruix diferent al llarg de la seva longitud i al seu interior hi ha fins a 25 mil sensors que són grups de cèl•lules ciliades. Les d’un extrem estan especialitzades en els sons greus i les de l’altre extrem en els aguts.
Quan els ossos òtics piquen sobre la finestra oval, transmeten la vibració al líquid, que envolta l’òrgan de Corti, i es forma una ona estacionària. Aquesta ona genera punts de pressió en llocs diferents segons la freqüència del so que arriba. La pressió exercida als diferents punts de l’òrgan de Corti es detectada per les cèl•lules ciliades, les encarregades d’excitar el nervi de l’oïda. 
Aquestes cèl•lules són molt sensibles, els sons massa forts les van trencant i no poden regenerar-se. Així doncs, sentir un so molt fort de manera habitual pot provocar sordesa. Podria ser comparat amb un camp de gespa: quan el trepitgem de manera ocasional, pot recuperar-se, però si hi muntem un concert de rock quedarà inservible. 
(???)fins a alliberar-se per la finestra rodona.

Com funciona l’implant
Jaume Vilalta i la pianista Marta Millà comparen la còclea amb un piano: els sensors de l’òrgan de Corti serien les tecles, i el nervi les cordes que hi ha dins, la caixa del piano. Si fallen els sensors, és com si el teclat no funcionés, no arriba cap informació del món exterior, malgrat que funcioni el nervi. Aquest problema pot solucionar-se amb un implant coclear. L’implant es col•loca a l’interior de l’òrgan de Corti i estimula directament el nervi. Actualment poden tenir fins a 22 elèctrodes. Cada elèctrode estimula una àrea àmplia de cilis: “Sentir-hi amb un implant -diu Jaume Vilalta- és com tocar les cordes d’un piano amb els punys”. 
Cada elèctrode de l’implant correspon a un canal de freqüència determinat i junts formen el so que sentirà una persona sorda. Al plató en sentim una reproducció, tal com diu el presentador: “encara que per a nosaltres sembli la veu d’un robot, per a ells és com música celestial”.