PUBLICAT PER: DARIL DE LA NOU
La teoria endosimbiòtica és una de les més interessants i possiblement més controvertides de la biologia. Encara que ja han passat uns quants anys d'haver estat postulada, en aquest temps han anat augmentant tant els arguments a favor com en contra, de manera que és encara un dels grans reptes per a la comunitat científica, en especial dels estudis evolutius.Saps en què consisteix aquesta teoria? Vegem-ho.
La postulació de la teoria endosimbiòtica
També coneguda com Teoria de la Endosimbiosis o Endosimbiosis seriada (en anglès SET: Serial Endosymbiosis Theory), va ser popularitzada per Lynn Margulis en 1967 en la seva obra On the origin of mitosing cells i posteriorment enriquida en altres articles i documents seus de gran rellevància científica, encara que anys abans ja s'havia suggerit la idea, però no va ser ben valorada pels científics.
Aquesta teoria planteja essencialment que alguns dels orgànuls de les cèl·lules eucariotes (totes les cèl·lules excepte les bacterianes), en particular les mitocondrias i els plastidis, van ser en el seu moment organismes procariotes de vida lliure (bacteris) que probablement després d'haver estat englobats o fagocitats , no van ser digerits i per contra, es van acoblar de manera que van establir una relació dependent amb la cèl·lula que els "devorar".F
A causa de la seva similitud amb alguns bacteris de vida lliure existents avui en dia, s'ha arribat a especular que els plastidis derivarien de cianobacteris i les mitocòndries de bacteris com les rickettsies. Aquesta relació seria de mutu benefici i es faria tan estreta en el transcurs evolutiu que avui en dia no pot viure una sense l'altra.
Quines proves donen suport a la teoria endosimbiòtica?
En primer lloc, constituint una se'ls elements de més pes, hi ha el material genètic. Els cloroplasts i els mitocondris presenten ADN propi i independent de l'ADN de la cèl·lula en què es troben, aquest material a més és bicatenari i circular, idèntic al dels bacteris i molt diferent al de les cèl·lules eucariotes.
D'altra banda, igual que els organismes procariotes, aquests orgànuls es divideixen per fissió binària i no per mitosi, i són capaços de sintetitzar les seves pròpies proteïnes a partir dels seus propis ribosomes, orgànuls que també són semblants als bacterians.
CUTEIMAGE / ISTOCK / THINKSTOCK
Un altre punt important és que tots dos orgànuls presenten una doble membrana, característica que reforça la idea que van ser englobats una vegada, ja que la membrana interna presenta semblances a les bacterianes i l'externa no, pel que podria haver-se originat a partir de la vesícula que va embolicar originalment al bacteri. De fet, és en aquesta membrana interna on se situen els centres d'obtenció d'energia, com en els bacteris. Finalment està la mida, que tant en les mitocòndries com en els plastidis és similar al d'alguns procariotes.
Quins arguments en contra hi ha?
Malgrat totes les raons anteriors, que per a molts són suficients, hi ha certes reticències a la comunitat científica ia alguns plantegen, entre altres coses, que si aquests orgànuls són bacteris simbionts haurien de ser capaços de sobreviure fora de les cèl·lules, com passa amb altres endosimbionts, com ara les zooxantel·les dels corals.
No obstant això, això es pot refutar si tenim en compte que han passat milions d'anys d'evolució i la relació s'ha fet tan estreta, que els bacteris van poder perdre certes capacitats que ja no els eren necessàries, impedint-los ia tornar a una manera de vida lliure.
Pel que fa a la genètica existeix també un altre aspecte que interfereix en la credibilitat de la teoria per a alguns, i és que el ADN d'aquests orgànuls presenta introns, zones que no codifiquen per formar proteïnes i que són propis de l'ADN de les cèl·lules eucariotes. No obstant això, el moment en què els introns van aparèixer en l'evolució encara no es coneix amb certesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada