El fracàs de les dietes, per Daniel Closas

El fracàs de les dietes

És una cosa que molts sospitàvem des de fa temps. Això de les dietes és un món ple de promeses que acaben quedant-se en això, promeses. La majoria dels qui les segueixen no s’aprimen com prometien els llibres, fulletons, pàgines web o amics. Poseu “dieta” a Google i trobareu milers d’imatges de noies primes i somrient envoltades de peces de fruita. Tothom sap que aquella dieta és meravellosa, però per algun motiu a tu no et fa gaire efecte. Potser els primers dies, però de seguida deixes de notar canvis.

És que ens enganyen els promotors d’aquests sistemes per aprimar? Bé. En molts cassos sí que ens estan prenent el pèl o directament posant en risc la nostra salut promovent dietes que freguen el disbarat. Però la gent fem molts disbarats per estar guapos, de manera que no passa res de nou.

De totes maneres, semblaria que no ha de ser tan complicat trobar una dieta que realment aprimi. La teoria és super-senzilla: Ingereixes menys del que consumeixes i inevitablement t’aprimes. Un investigador en tindria prou amb combinar aliments, contar calories, fer estadístiques i abans o després hauria de trobar la dieta miraculosa que fa aprimar. Però el cas és que això no passa. I ara ja entreveiem el motiu.

L’han trobat uns investigadors que no han fet estadístiques amb grans grups de població sinó que han analitzat amb detall que li passa a cada persona per separat. I el que s’han trobat és que cada un de nosaltres processa el menjar de manera diferent, particular i intransferible. El que per alguns representarà una pujada brutal en els nivells de glucèmia passa desapercebut en el sistema digestiu d’altres. L’aliment que anirà mantenint la generació de sucres estabilitzada en uns tindrà efectes contraris en altres. De manera que qualsevol generalització sembla avocada al fracàs, de moment.

La clau sembla que està en la flora intestinal. Aquesta flora que en els últims anys està en el punt de mira de la ciència i que ens amaga tantes sorpreses. Depenent del tipus i proporcions de bacteris que tinguem els aliments es processaran d’una manera o altra als budells. Les proteïnes es digeriran amb més o menys eficiència, els sucres arribaran a la sang més o menys de pressa, a la femta que deixem anar al final del tub digestiu hi quedarà més o menys material aprofitable nutricionalment… de manera que l’impacte que tindrà el mateix aliment sobre el nostre metabolisme pot ser completament diferent del que tindrà en el veí.

Tot això ens recorda que acostumem a especular amb els coneixements que tenim pensant que ja ho sabem tot, però la realitat és diferent. Per descomptat que hem d’anar aprofitant el que ja sabem i rectificar o millorar a mida que anem incorporant nous coneixements. Però tampoc estaria de més una mica d’humilitat a l’hora de fer promeses com ara publicar llibres amb dietes fantàstiques i garantides. Més que res, perquè era molt evident que normalment la majoria no funcionaven. Per això qui feia una dieta, després en provava una altra, i després una de diferent, i així anar fent.

Potser aviat les coses canviaran i podrem establir amb més precisió quina mena de dieta pots seguir i quins efecte pots esperar en funció del teu cos i del teu metabolisme particular. Quines limitacions té i quins avantatges t’ofereix. Mentre no arribem a aquest nivell de personalització ens haurem de conformar amb el sentit comú de sempre. Menjar amb seny i sense excessos, fer activitat física però sense passar-se i no amargar-nos la vida per no tenir un cos impecable segons l’estètica del moment que, a més, gairebé ningú el té.