La membrana cel·lular, o com fer un encert amb dos errors.

Llegit a Centpeus, secció del diari Ara

Si alguna cosa defineix una cèl·lula és l’existència d’una membrana que la separa del medi ambient extern. La membrana de les cèl·lules fa de barrera física, de lloc de reconeixement, d’indret d’interacció amb altres cèl·lules, de zona de captació i d’excreció, de mans, ulls i nas de la cèl·lula. Prou resistent per mantenir la integritat també és fluida i flexible. Es pot estirar i encongir, modificar la forma i la resistència i determinar diferents propietats físiques en diferents zones. Una obra mestra de l’enginyeria, vaja!

El més divertit de la membrana cel·lular és la seva aparent simplicitat. Dues capes de lípids situades una enfront de l’altre. Els lípids que la formen, majoritàriament fosfolípids, són molècules que tenen un extrem hidròfil i un de lipòfil. Això a la pràctica vol dir que un extrem pot estar en contacte amb l’aigua sense problemes mentre que l’altre prefereix estar en contacte amb altres lípids. La estructura de dues capes permet que a la part de dintre apunten els extrems lipòfils i a la part de fora els hidròfils. I totes les molècules ben ordenades, com si fossin soldats en una parada militar.

També hi ha moltes altres coses. Proteïnes, sucres o colesterol, però la particularitat és la de ser una doble capa. Per això es parla de “bicapa lipídica”. I que hi havia dues capes es va demostrar l’any 1925 amb un experiment elegant i definitiu…, que en realitat era un desastre.

Els autors van ser dos investigadors, Gortel i Grendel, que van agafar eritròcits (els glòbuls rojos de la sang), els van trencar, van extreure els lípids que hi havia i van deixar-los escampar-se sobre l’aigua. Aleshores van mesurar la superfície que ocupaven i van adonar-se que era el doble de la superfície dels eritròcits. Si els lípids de la membrana ocupen el doble del que fan les cèl·lules, la millor explicació era que estaven disposats en forma de doble membrana.

L’experiment estava ben pensat. Havien fet servir eritròcits, que són unes cèl·lules d’allò més senzilles. No tenen nucli ni altres orgànuls a l’interior que també tinguessin membranes. Bàsicament un eritròcit és un sac ple d’hemoglobina i poca cosa més. Una cèl·lula ideal per estudiar la membrana.

Escampar els lípids sobre l’aigua també és senzill. De petits molts hem jugat a escampar les gotes d’oli de l’amanida per sobre de la mica d’aigua que queda al plat. Doncs en essència es tractava de fer això. Treure tots els lípids i escampar-los per mesurar la superfície i després comparar amb la superfície de les cèl·lules.

Però van cometre dos errors importants que haurien d’haver fet fracassar l’experiment. El primer és que no van fer servir un bon mètode per treure els lípids. No és tan senzill treballar amb olis, i amb la extracció que van fer es perdia una quantitat important dels lípids, de manera que la superfície que mesuraven no era la total que podien cobrir.

Però a més van cometre un altre error a l’hora de calcular la superfície dels eritròcits. Tampoc és una cosa tan senzilla, (i menys, l’any 1925) i en els seus càlculs van subestimar notablement la superfície de les cèl·lules.

La gràcia va ser que un error compensava l’altre! Havien calculat una superfície menor de la real, però havien perdut lípids al obtenir-los, de manera que aquests cobrien una superfície menor de la real. A final, la relació que obtenien, de 2 a 1, era la correcta i els va portar la fama.

Realment van tenir sort. Tot i que això no els treu el mèrit. L’experiment estava ben pensat. Ja diuen que la sort sovint afavoreix les ments despertes.