Els enzims prodigiosos

Una altra entrada molt interessant del blog CENTPEUS.

Els enzims prodigiosos

Ahir va ser motiu de comentaris la sortida de to de Mercedes Milà amb en JM Mulet mentre discutien sobre el  llibre “La enzima prodigiosa”, del que ella en fa molta propaganda. Com acostuma a passar en aquests temes, la ciència és un tema que els importa un rave i quan un científic explica perquè el que diu el llibre es un grapat de disbarats, la resposta va ser un intent de menyspreu personal: “Lo primero que te diré és adelgaces porque que estàs gordo!”.

Explicar que aquestes pseudociències són un disbarat s’acaba fent una mica avorrit, però això dels enzims resulta força interessant i val la pena fer-li una ullada. En realitat, els enzims són prodigiosos, però no pel que es pensa la Mercedes Milà.

Una de les coses que cal tenir present és que el nostre metabolisme està constituït per una formidable xarxa de reaccions químiques. A la glucosa li afegim un grup fosfat per transformar-la en glucosa-6-fosfat, que tot seguit es reordena i es converteix en fructosa-6-fosfat que al seu torn es torna a fosforilar per esdevenir fructosa 1,6,-difosfat, que es trencarà en dos molècules diferents… A cada una de les nostres cèl·lules hi ha funcionant milers de reaccions químiques simultàniament i de manera ben endreçada.

Tot això permet obtenir energia i mantenir-nos vius, però per això mateix, no pot funcionar de qualsevol manera i cal regular cada una de les reaccions. A més, han d’anar a ritme forçat. En condicions normals, moltes d’aquestes reaccions anirien massa lentes per ser compatibles amb el ritme frenètic que li cal a la cèl·lula. De manera que cal un sistema per accelerar-les. I això és el que fan els enzims. Tècnicament són simples catalitzadors, però en realitat són uns catalitzadors prodigiosos!

En realitat, la majoria d’enzims són proteïnes. Unes proteïnes grans que “agafen” les molècules que han de participar en la reacció i les posen juntes i correctament orientades per tal que la reacció tingui lloc sense problemes. N’hi ha que són extraordinàriament eficients. L’anhidrasa carbònicatransforma el bicarbonat en aigua i CO2 (i a l’inrevés), i ho fa a ritme de un milió de reaccions per segon. Per això, moltes begudes carbonatades fan bromera quan les posem a la boca i entren en contacte amb aquest enzim que també està a la saliva. Altres, com la Rubisco de les plantes, són molt lentes (tres reaccions per segon) però resulten tant importants per la vida que ha acabat sent la proteïna més abundant del planeta.

Altres enzims regulen la seva velocitat en funció de quan material tenen per treballar. Si hi ha molt producte poden accelerar el seu ritme, mentre que si n’hi ha poc, la reacció va més lenta. Les cèl·lules també poden modificar l’activitat dels enzims modificant alguna part de la seva estructura. Com que són proteïnes, els hi poden enganxar altres molècules (com grups fosfat) que faran que l’enzim funcioni o es quedi inactiu. Com que això no deixen de ser reaccions químiques, vol dir que hi ha enzims que actuen sobre altres enzims. I també hi ha uns tercers enzims que actuen sobre els enzims que actuen sobre els enzims. En realitat existeixen autèntiques cascades de control enzimàtiques que permeten regular molt finament el metabolisme, tot i que  tornen bojos als estudiants i als investigadors.

I per descomptat, hi ha els enzims digestius. El menjar que ingerim passa per l’estómac, on l’àcid clorhídric el sotmet a un primer trencament, però després arriba al budell on el suc pancreàtic, fet essencialment d’enzims, s’encarrega de fragmentar fins als seus components més elementals els greixos, sucres, àcids nucleics i proteïnes que haguem ingerit. Aquells que resisteixin l’acció dels enzims digestius no seran absorbits pel budell i acabaran sortint per l’extrem final del tub digestiu.

Per això són divertits els suplements amb proteïnes antioxidants com la superòxid dismutasa, amb col·lagen, amb DNA o RNA, amb àcid hialurònic o amb qualsevol altre enzim. Tots seran degradats abans de ser absorbits i només en quedaran els aminoàcids, sucres o nucleòtids que els formaven. Amb aquest material el nostre cos els pot fabricar de nou, o pot fabricar el que li faci falta en aquell moment.

La nostra vida es manté gràcies als enzims i les seves capacitats són prodigioses. Molt més interessants i reals que les promeses de venedors de fum. Tot i que, potser algun presentador pensa que com que soc calb i amb una mica de sobrepès, no estic qualificat per opinar sobre el tema.

(per cert, la imatge de dalt és l’esquema de la tripsina, l’enzim que degradarà qualsevol altre enzim, prodigiós o no, que ens mengem)