Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bioquimica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bioquimica. Mostrar tots els missatges
20 de febrer 2019
02 de febrer 2019
Animacions sobre enzims
Tipus d'inhibidors
|
Per finalitzar -com no- ací teniu la cançó dels enzims. Nota: la temperatura corporal està expressada en ºF)
Animacions sobre enzims
Introdució al metabolisme
Inhibició per producte final en una vía metabólica
29 d’octubre 2018
UN PROBLEMA D'EMPAQUETAMENT
Us transcric un interessant article sobre l'estructura terciària de l'ADN que que trobat en un bloc anomenat CENTPEUS
Imagineu que un bon dia us fan un encàrrec. Heu d’agafar un cable de 2 mil·límetres de gruix i de mil quilòmetres de llargada i l’heu d’empaquetar d’una manera compacta, manejable i que no es faci embolics. A més, cal poder desempaquetar-lo i tornar-lo a empaquetar tantes vegades com calgui i sempre de la mateixa manera. I tot s’haurà de fer de manera automàtica.
Doncs aquest és el problema al que es van enfrontar les nostres cèl·lules fa molt de temps. Les mides són proporcionals, però la idea és la mateixa: Com empaquetar l’ADN que tenim dins les nostres cèl·lules. Penseu que una cèl·lula fa una mil·lèsima de mil·límetre, però l’ADN que hi ha dins cada una d’elles mesura un metre de llargada!
En realitat, aquesta és la mida que tindria si estigués completament estirat. El gruix, però, seria d'uns pocs àtoms. En tot cas, l’ADN mai està així. Normalment està una mica empaquetat. Hi ha unes proteïnes anomenades histones que s’encarreguen d’això. Les histones agafen una forma com de plat, o de cilindre molt baixet, i l’ADN s’enrotlla al seu voltant donant-li un parell de voltes a cada histona. Podeu imaginar que si seguíssim la doble hèlix de l’ADN veuríem que dona dues voltes a una histona, segueix una mica, i dona dues voltes a una altra histona, i així anar fent. Al final el resultat és com un collaret d’histones unides per un fil d’ADN.
Normalment el tenim així. Però aquesta és una estructura dinàmica. Per expressar els gens que calgui, l’ADN s’ha de separar de la histona durant una estona, fer unes quantes còpies d’ARN i desprès tornar-se a enrotllar. I això en el tros d’ADN correcte i en el moment oportú. Una maquinària bioquímica extraordinària en la que participen centenars de proteïnes diferents treballant de manera coordinada.
De fet, les histones son algunes de les proteïnes que fan una feina més important. Per això són molt estables. Les proteïnes estan fetes d’aminoàcids, que poden presentar més o menys diferències entre espècies. Doncs entre alguna histona humana i la seva equivalent en els pèsols tant sols hi ha un únic aminoàcid de diferència!
Però quan la cèl·lula s’ha de dividir, l’ADN es duplica i ha d’anar cada copia a una de les dues cèl·lules que sortiran de la divisió. Per això s’empaqueta millor en cromosomes. Un cromosoma és el collaret d’ADN i histones, però tornat a enrotllar sobre si mateix, com un solenoide, i desprès una miqueta més empaquetat. Tot plegat és facilita, perquè el metre d’ADN no és continuat sinó que està en uns quants fragments, que donen lloc als 23 parells de cromosomes. Bé, en realitat l’ADN s’ha duplicat, de manera que quan la cèl·lula es divideix tenim dos metres d’ADN!
Però l’ADN presenta altres problemes purament mecànics. Sempre es diu que és una doble hèlix, que això permet que les dues cadenes es separin, aleshores es pot fer la copia complementaria de cada una i així obtenim dues dobles hèlix. Un mecanisme enginyós i aparentment senzill. Però agafeu dos fils, enrotlleu-los l’un al voltant de l’altre (per obtenir una doble hèlix) i desprès intenteu separar-los obrint per un costat. De seguida veureu que no es pot, que la resta de l’hèlix es deforma i s’esclafa a no ser que sigui molt curta. I en aquest cas el que passa és que es posa a girar com un molinet.
Això també ho ha tingut que resoldre la cèl·lula. Hi ha uns enzims, anomenats helicases, que van fent talls a una de les cadenes, per tal que petits fragments puguin girar i així anar-se obrint.
L’esquema de la doble hèlix de l’ADN és d’una curiosa i elegant bellesa. Però la seva aparent simplicitat oculta una enorme complexitat que encara no coneixem del tot. I sempre és divertit recordar que si sumem l'ADN de totes les nostres cèl.lules, obtindriem un filament tant llarg com la distància de la Terra fins la Lluna!
Font de la notícia: centpeus
Font de la notícia: centpeus
03 d’octubre 2018
BONA I MALA LLET
Us transcric un article del molt recomanable bloc "CENTPEUS" sobre una biomolècula ja coneguda: la lactosa. Espere que us siga de profit i us servisca d'exemple per al vostre blog. Teniu moltes molècules que esmentem en classe i que poden servir-vos de tema d'investigació.
Els humans som mamífers i, per tant, és comprensible que la llet sigui un aliment excel·lent pels infants. La llet materna conté tot el necessari per créixer i desenvolupar-se. Però a partir d’una determinada edat, la llet deixa de ser un aliment tan bo per moltes persones. A l'edat adulta, gairebé la quarta part de la població dels països mediterranis no tolera la llet. I a Àfrica aquesta intolerància arriba gairebé a la totalitat dels adults i pot aparèixer en els nens molt aviat, a partir dels dos o tres anys. De manera que, de vegades, la llet pot no ser tan sana com ens deia l’àvia.
En paraules tècniques es parla d’intolerància a la lactosa. Un quadre de dolors abdominals, diarrea, gasos, malnutrició i creixement lent en els nens i que es relaciona directament amb el consum de llet. L’aliment que ens dóna la vida en les primeres etapes de la vida, pot arribar a ser un problema important a partir de determinat moment.
El causant és la lactosa, que és el sucre que es troba principalment a la llet. A nivell molecular la lactosa és una molècula composta per dos sucres units: la glucosa i la galactosa. El cas és que per poder absorbir la lactosa primer cal trencar la unió dels dos sucres i després el cos absorbeix perfectament tant la glucosa com la galactosa. I de trencar aquesta unió s’encarrega una proteïna, un enzim anomenat lactasa, que fabriquen les cèl·lules del budell.
Els nens petits en tenen molta de lactasa, però a mida que ens fem grans n’hi ha que cada vegada en fan menys, alguns en fan molta menys i finalment hi ha qui deixa de fer-ne del tot. Aquí té la darrera paraula la genètica. Els nivells de lactasa que tindrem de grans depèn de la nostra herència genètica.
Però, és clar, si el budell deixa de fer lactasa, la molècula de lactosa no es trenca en dos i no la podem absorbir. De manera que es quedarà dins el budell. Això no tindria més importància sinó fos pel fet que els bacteris que viuen dins del nostre budell si que poden alimentar-se de lactosa. I quan ho fan, quan disposen de molta lactosa, doncs comencen a créixer més del que tocaria, a fermentar la lactosa i a generar productes residuals que no haurien de fer. Això és el que causa dany a les parets del budell, gasos i alteracions en les cèl·lules que s’encarreguen d’absorbir el menjar.
De manera que en poc temps no tan sols deixem d’absorbir la lactosa sinó que tot el mecanisme de captació d’aliments queda malmès.
La solució és aparentment senzilla. N’hi ha prou deixant de prendre llet. En ocasions també es poden prendre càpsules amb l'enzim, la lactasa, per ajudar a digerir la llet. Però en els casos severs d’intolerància, fins i tot una petita quantitat de lactosa pot ser suficient per causar problemes, i aleshores la vida es torna molt complicada, perquè moltíssims aliments incorporen derivats de la llet (entre ells la lactosa) en la seva composició. Molts embotits, cereals, productes precuinats, el pa, les sopes instantànies i fins i tot molts medicaments. Si un dia mireu la composició dels productes del supermercat us adonareu de com de difícil pot ser aconseguir una dieta sense res de derivats lactis.
I la causa d’aquesta pèrdua de l’enzim lactasa pot ser deguda al fet que abans de l’aparició de l’agricultura no era normal que els humans s’alimentessin de llet passat el període d’alletament. Com que l’enzim ja no era útil es substituïa per altres a mida que creixíem. No va ser fins l’aparició de l’agricultura quan va aparèixer una pressió positiva que afavorís mantenir l’enzim al budell durant més temps. Sembla que hi ha una certa correlació entre el moment en que va aparèixer l’agricultura en una població i els nivells i l’edat d’aparició de la intolerància a la lactosa.
Per això de vegades cal anar amb compte. Antigament s’enviava llet en pols per ajudar als nens d’Àfrica sense tenir en compte que per molts, a partir de certa edat aquella llet els causava més problemes que solucions.
La llet és un molt bon aliment, però això no vol dir que ho sigui sempre ni per tothom.Font de la notícia
13 de setembre 2018
Aula virtual- La química de la vida
B02- La química de la vida
Aula virtual adn.dna.net 2.7Una web plena de recursos. Aprofiteu-la
Tema - 1 Els bioelements, l'aigua i les sals minerals
- Recursos per consultar:
Tema-3 Els lípids
- Recursos per consultar:
Tema-5 Els àcids nucleics
- Recursos per consultar:
- Animacions sobre l'estructura dels àcids nucleics:
08 de març 2018
Animacions de biologia en 3D
Us transcric una entrada del molt recomanable bloc STUBLOGS
El Dolan DNA Learning Center (DNALC) és una institució privada que té la seva seu a la ciutat de Nova York, i que està dedicada a treballs d’investigació en genètica molecular, així com a la divulgació i ensenyament on-line dels conceptes bàsics de genètica.
Per això ofereix una biblioteca virtual en la que hi ha animacions de diferents conceptes, i que ens poden ser útils per les classes de Biologia de Batxillerat. Aquestes animacions es poden consultar directament o bé es poden descarregar i, d’aquesta manera, utilitzar-les a classe sense necessitat d’estar connectat a la xarxa.
Si bé hi ha una sèrie d’animacions bidimensionals (clonació, seqüenciació del DNA, transformació del DNA, PCR,…), crec que el millor apartat és el que ens presenta animacions en 3-D com, per exemple, les següents:
11 de novembre 2017
EXTRACCIÓ CASOLANA D'ADN
Aquesta és l'experiència que volia fer amb vosaltres al laboratori. De moment us pose un vídeo. Com veieu, no sembla massa difícil. Esperem poder-ho fet proximanent a l'institut, però amb vosaltres com a professors
10 de novembre 2015
ALCOHOL O AIGUA OXIGENADA?
Casualment fa un temps, vaig llegir aquesta entrada del sempre recomanable bloc CENTPEUS i mira per on parlava de desnaturalització de les proteïnes o dels enzims, així que pense que podríeu llegir-lo
Un dels problemes que té ser un nen petit és que de tant en tant et fas esgarrinxades, et peles els genolls o et fas un trau al cap. Habitualment, i per sort, no són lesions greus, però cal fer-hi algunes cures. Sobretot cal netejar i desinfectar per evitar que una rascada sense importància esdevingui l’origen d’una infecció de conseqüències imprevisibles. I aquí es planteja un dubte quasi existencial. A la ferida cal posar-hi alcohol? O millor aigua oxigenada?
Jo sempre ho havia tingut molt clar. L’alcohol picava moltíssim, de manera que la meva opció era l’aigua oxigenada, que feia una bromera espectacular, però que de fet, no pica. Però, és clar, aquest no és un motiu de pes a l’hora de triar (encara que per a mi si que ho fos).
El que passa a les ferides lleus és que es trenca la pell, una barrera pràcticament impenetrable per la majoria de microorganismes. I a la ferida, amb tota seguretat hi ha un bon grapat de bacteris que estaran encantats de mirar de colonitzar el nostre organisme. Per tant, la primera cosa que cal fer és netejar la ferida. I he dit netejar i no desinfectar conscientment. La millor opció per començar és aigua. Molta aigua. Cal treure les restes de materials estranys que puguin quedar. Normalment terra en el cas de les criatures, però poden ser restes de rovell, de paper o del que sigui. Cada partícula és un focus d’infecció garantida. En realitat aigua i sabó és el millor, però si la ferida és important, el sabó pot coure molt. Aigua freda és ideal, perquè si hi ha una mica de sang, el fred causa vasoconstricció i facilita que deixi de sagnar.
Però un cop neta, ja cal triar l’antisèptic que hi posarem. Als hospitals i les ambulàncies en tenen de més sofisticats, però a les cases bàsicament hi ha alcohol i aigua oxigenada.
L’alcohol de la farmaciola és etanol amb algun compost afegit per donar-li mal gust i que no se’l beguin. Quan el posem a la ferida el que fa és alterar l’estructura de les proteïnes. Tècnicament se’n diu “desnaturalitzar-les”, però simplement es tracta que la manera com estaven plegades a l’espai queda alterada i deixen de funcionar. I si la majoria de proteïnes deixen de funcionar, les cèl·lules no poden mantenir el metabolisme i es moren. I qui diu cèl·lules, diu bacteris. De manera que amb l’alcohol matem els bacteris, encara que també les nostres pròpies cèl·lules de la ferida. No és una gran mortaldat, òbviament, però per això pica tant. I un problema és que pot costar més que cicatritzi ja que les proteïnes que haurien de fer-ho les hem desnaturalitzat amb l’alcohol. No passa res, perquè el cos ja en portarà altres, però sempre es retarda una mica la curació.
En realitat l’alcohol és ideal per netejar la pell abans de fer una ferida, per exemple quan anem a posar una injecció. L’alcohol matarà part dels bacteris que hi ha a la superfície i a més com que s’evapora molt de pressa, ja no molestarà després. També va bé per netejar el material amb el que tocarem les ferides.
L’altra possibilitat és l’aigua oxigenada. Si la molècula d’aigua té la fórmula H2O, la de l’aigua oxigenada és H2O2. En lloc d’un oxigen n’hi ha dos. Per això el nom, encara que el més tècnic seria peròxid d’hidrogen. El cas és que l’aigua oxigenada és una molècula molt reactiva i alguns dels productes que genera, com el radical hidroxil, són encara més tòxics. En realitat és tan tóxica que la que fem servir està dil·luida al 3%. Tots aquests compostos que es generen, reaccionen amb proteïnes i altres molècules de la cèl·lula i les modifiquen causant també que el metabolisme s’alteri i la cèl·lula mori. De nou, això serveix per les nostres cèl·lules o pels bacteris.
En aquest cas el problema és que el cos té mecanismes molt bons per eliminar l’aigua oxigenada. Tenim un enzim, anomenat catalasa que la transforma en aigua i oxigen. De fet, l’espuma blanca que surt en posar l’aigua oxigenada a una ferida és causada per l’oxigen que allibera la catalasa en eliminar l’aigua oxigenada. Ah! I molts bacteris també tenen la seva pròpia catalasa. Tot plegat fa que la seva efectivitat sigui limitada. (Però va bé per netejar taques de sang!)
Hi ha qui creu que ni una cosa ni l’altre, però potser això sigui exagerat. Si la ferida és lleu, sempre seran una ajudeta per eliminar uns quants microbis. I si és greu, el millor és anar al metge, que posarà agents antisèptics més efectius. Jo segueixo preferint l’aigua oxigenada per allò que no pica. Ves per on, al final si que és un argument!
En tot cas, el més important, allò que no es pot deixar, és aigua per netejar la ferida. Molta aigua freda. La resta és discutible, però netejar amb aigua és imperatiu.
17 de setembre 2015
Som pols d'estels
I am starstuff (estic fet d'estels)
“The nitrogen in our DNA, the calcium in our teeth, the iron in our blood, the carbon in our apple pies were made in the interiors of collapsing stars.
We are made of starstuff”
| — |
Carl Sagan
Amb el que estàs aprenent en biologia, segur que ets capaç d'entendre la imatge
|
Subscriure's a:
Missatges (Atom)