Un article relacionat amb els teixits vegetals

Aprenent dels vegetals: L’efecte lotus

Lotus.jpg 

Amb molta freqüència, descobriments importants comencen simplement mirant al voltant amb una certa curiositat. I un bon exemple el tenim quan als anys setanta en Wilhelm Barthlott, un botànic de la Universitat de Bonn, es va fixar en una característica de les fulles dels lotus (Nelumbo nucifera). Aquesta planta aquàtica, molt valorada per les cultures orientals, presenta unes fulles excepcionalment brillants i netes. De fet, les fulles de lotus no s’embruten gairebé mai ja que la pluja llisca amb una facilitat extraordinària per la seva superfície i, en fer-ho, s’emporta tota la pols.
En observar aquestes fulles al microscopi electrònic es va veure un fet fascinant. Les gotes d’aigua dipositades sobre les fulles del lotus no llisquen per sobre sinó que pràcticament van rodant sense tenir-hi gairebé contacte amb la superfície. Quan l’aigua no s’adhereix a una superfície diem que aquesta és hidròfoba. Però en el cas del lotus, la superfície passa a ser hiperhidròfoba gràcies a dos particularitats microscòpiques.
La primera és un recobriment amb una mena de cera que per les seves propietats químiques ja li donen una bona característica hidrofòbica. Simplement les ceres, igual que els olis, no es barregen amb l’aigua. Però això no ho explicava tot. La clau estava en la forma de la superfície. Les fulles del lotus no tenen una superfície plana sinó que mostren tot de petites protuberàncies. Això fa que el contacte de les gotes d’aigua amb la fulla tingui lloc únicament en la part superior d’aquests punts  pugui “rodar” sense gairebé interaccionar-hi.
Quan cau pols a la superfície de la fulla, tampoc té cap lloc on unir-se amb força, de manera que si hi passa una gota d’aigua, l’aigua serà la zona amb més facilitat per enganxar-se, de manera que la pols és arrossegada amb una facilitat extrema per l’aigua. El resultat és que la fulla del lotus es neteja pràcticament sola. D’això se’n diu “efecte lotus” i, a més de imatges ben curioses, ja es comença a aplicar per fabricar superfícies auto-netejables.
Després de tot només es tracta de fabricar les coses amb una superfície cerosa i amb rugositats microscòpiques. Una de les primeres coses que van fer va ser una cullera amb la que pots agafar mel i deixar-la caure tota sense que en quedi res unit a la superfície. També estan fent-se teixits per fabricar tendals que es netegen perfectament sense res més que una mica d’aigua (de pluja). Es podrien fer llaunes de salsa de tomàquet de les que tot el contingut cauria sense problemes ni deixar res a la superfície de la llauna. I així, la imaginació és l’únic límit en les aplicacions que té l’efecte lotus.
Potser aviat tindrem teixits per fer una roba amb la que no hauràs de patir per si et taques mentre estàs dinant. Una esquitxada de salsa de tomàquet lliscaria sense quedar enganxada.
El que fa gràcia és que la manera d’aconseguir una superfície perfectament neta és just la contraria del que sembla dictar l’experiència. Sempre pensàvem que les superfícies són més fàcils de netejar com més llises siguin. El motiu és que la porqueria es queda amagada als racons. Però a escala microscòpica trobem que per aconseguir una superfície neta el que cal és que no sigui llisa sinó rugosa.
Tot plegat un bon exemple de les lliçons que podem aprendre dels vegetals.

Comentaris